Penedesfera

Quan l’estructura social és tensa, afloren els problemes més profunds. Fa temps que la corda catalana esta tensada i qualsevol escull li fa sortir tot allò que altrament roman soterrat, circumstància sempre aprofitada per lerrouxistes, pels trepes i pels enemics del nostre poble.
Ultra les raons ecologistes amb les que combrego, el problema de la sequera barcelonina ha destapat la caixa dels trons de la insolidaritat territorial, actitud molt ben aprofitada pel PSOE/PSC i els seus acòlits.
Les comarques es vengen d’anys de discriminació i insolidaritat barcelonina. Quan Cervera o l’Espluga de Francolí han patit set, quan a Miravet no han pogut utilitzar la barca per passar el riu, quan la gent del Ebre ha denunciat la salanització del riu,  han estat problemes locals, o en els millors dels casos comarcals. Quan Barcelona pateix set és un problema nacional. I aquesta discriminació mediàtica i política, que ve de lluny, avui esclata per gaudi de molts.

Aquestes errades, d’ahir i d’abans d’ahir, es mantenen vives en la gestió actual de l’aigua. Fa uns dies, a la Ribera d’Ebre, veient que una fuita en la canonada d’aigua a pressió del rec la llançava espectacularment i durant hores a un camp, seguin la veu de la meva consciència estalviadora vaig posar-ho en coneixement dels agents rurals. La seva resposta va ser tan concreta com la meva sorpresa, “a la Ribera d’Ebre estan en situació 1, no tenen cap problema d’aigua, no passa rés si la llencen o malbaraten”. Segons les disposicions actuals, no és tota Catalunya qui ha de preocupar-se per l’estalvi d’aigua, és tan sols una petita part del territori.
Aquestes disposicions discriminatòries poc o gens afavoreixen la cohesió territorial. Cert que aquest no és el moment d’esmenar la plana d’una normativa equivocada. Quan la Segarra es queixava, quan a les Garrigues patien set era el moment de crear normatives que fessin sentir la veu d’aquell territori arreu de Catalunya. Ara, qualsevol esmena, esdevindrà un acte més de prepotència barcelonina. (segueix).