Que passaran els anys…
I vindrà l'adéu... diu en Llach. Quantes persones bandegem a la cuneta del camí de la nostra vida? Quantes amistats no han quedat oblidades pel curs de la nostra història! Amics de l'ànima en un cert moment, avui s'omplen de pols en algun racó secret del nostre cor.
Mirem de ser optimistes, va. Quantes amistats no perduren més enllà de les circumstàncies de les nostres vides, superant tota mena d'obstacles que la distància en temps o en quilòmetres posa entre nosaltres. Amistats actives que t'endús allà on vagis. Amistats que perduren independentment d'amb qui estiguis.
L'amistat és com el nedar: encara que t'hagis passat tot l'hivern lluny de la piscina, quan arriba l'estiu i t'hi tires, nedes. Una cosa semblant passa amb els amics. Pots haver perdut el vincle d'una relació més propera, però reprens el fil de l'afecte només amb uns minuts de conversa.
Aquesta és l'experiència que vaig viure ahir divendres en un sopar amb amics d'Igualada. El Josep em va trucar dijous: demà vindrem a sopar a casa teva, de moment som dos. Amb el Josep vam coincidir com a professors de secundària als Maristes d'Igualada. Era el segon any que s'aplicava la secundària en una escola nova, que fins aleshores només havia fet l'egb. Crec que la implantació del nou pla d'ensenyament ens va generar uns llaços d'unió que hem mantingut des d'aleshores (era l'any 1995?). Avui, les circumstàncies d'aquell claustre de professors joves és ben diferent. Avui molts ja no som a l'educació perquè hem canviat l'orientació de les nostres vides. La majoria tenim fills, que aleshores no teníem... Ens hem ajuntat, ens hem hipotecat...
Finalment van ser quatre els comensals: el Jordi, el Raül, l'Íngrid i el Josep. La Magda no hi era, perquè també tenia un sopar amb unes amigues d'una anterior feina. Això sí, es van portar el sopar. La conversa, malgrat ja no ser tan corporativista com abans, continua centrant-se -com fa molts anys- en l'activitat docent. Repassem anècdotes, critiquem els de sempre, recordem moments memorables... i, sobretot, riem molt. De tant en tant, falques sobre cadascú de nosaltres, les nostres famílies, projectes... però l'escola acaba sent el feliç punt de trobada.
No sé els anys que estarem en contacte. Espero que molts. Però vull acabar aquest escrit convidant-vos a un exercici que jo m'he aplicat... amb sorpresa. Quantes de les vostres amistats actuals coneixíeu fa vint, deu, cinc anys?
Arribo a la conclusió que l'amistat és una cosa viva, afortunadament. Un concepte moldejable, que s'aplica a les persones que tens a prop en cada moment de la teva vida. I només algunes, les amistats autèntiques, perduren.
Mirem de ser optimistes, va. Quantes amistats no perduren més enllà de les circumstàncies de les nostres vides, superant tota mena d'obstacles que la distància en temps o en quilòmetres posa entre nosaltres. Amistats actives que t'endús allà on vagis. Amistats que perduren independentment d'amb qui estiguis.
L'amistat és com el nedar: encara que t'hagis passat tot l'hivern lluny de la piscina, quan arriba l'estiu i t'hi tires, nedes. Una cosa semblant passa amb els amics. Pots haver perdut el vincle d'una relació més propera, però reprens el fil de l'afecte només amb uns minuts de conversa.
Aquesta és l'experiència que vaig viure ahir divendres en un sopar amb amics d'Igualada. El Josep em va trucar dijous: demà vindrem a sopar a casa teva, de moment som dos. Amb el Josep vam coincidir com a professors de secundària als Maristes d'Igualada. Era el segon any que s'aplicava la secundària en una escola nova, que fins aleshores només havia fet l'egb. Crec que la implantació del nou pla d'ensenyament ens va generar uns llaços d'unió que hem mantingut des d'aleshores (era l'any 1995?). Avui, les circumstàncies d'aquell claustre de professors joves és ben diferent. Avui molts ja no som a l'educació perquè hem canviat l'orientació de les nostres vides. La majoria tenim fills, que aleshores no teníem... Ens hem ajuntat, ens hem hipotecat...
Finalment van ser quatre els comensals: el Jordi, el Raül, l'Íngrid i el Josep. La Magda no hi era, perquè també tenia un sopar amb unes amigues d'una anterior feina. Això sí, es van portar el sopar. La conversa, malgrat ja no ser tan corporativista com abans, continua centrant-se -com fa molts anys- en l'activitat docent. Repassem anècdotes, critiquem els de sempre, recordem moments memorables... i, sobretot, riem molt. De tant en tant, falques sobre cadascú de nosaltres, les nostres famílies, projectes... però l'escola acaba sent el feliç punt de trobada.
No sé els anys que estarem en contacte. Espero que molts. Però vull acabar aquest escrit convidant-vos a un exercici que jo m'he aplicat... amb sorpresa. Quantes de les vostres amistats actuals coneixíeu fa vint, deu, cinc anys?
Arribo a la conclusió que l'amistat és una cosa viva, afortunadament. Un concepte moldejable, que s'aplica a les persones que tens a prop en cada moment de la teva vida. I només algunes, les amistats autèntiques, perduren.
(No hi ha valoracions encara)
Loading ...
Loading ...
Ajuntament del Vendrell
