Penedesfera

Dues vegades. Només dues vegades en aquests vint-i-un anys. En vindran més, espero. Hi va poder haver una tercera entre la primera i la segona però tot ha quedat en dues. Només dues vegades i vint-i-un anys, no ho trobo exageradament pobre, sobretot viscut amb la intensitat (mal portada) amb què ho he fet. Les dues vegades eren novetat, ambdues ocasions petjades que no havia descobert fins aleshores.
De la primera vegada en guardo una conversa exquisita quan jo ja estava immersa en la segona i ell duia el ritma de l'enèsima, i una abraçada incompresa per la resta, perfecta per nosaltres. “Te'n recordaràs de mi?” “Clar, això sempre” vas dir-me, segurament mentint. Fa uns dies vaig tornar-te a veure (curiosament en la mateixa ocasió en que intentava ignorar que la segona no era tan efímera en mi com en el temps) i també vam abraçar-nos, fugaçment, com dos amics que es retroben després d'un temps sense notícies l'un de l'altre. Vaig estar contenta.
I la segona... encara a vegades hi somnio alguna nit. Va ser molt diferent de la primera però, tractant-se de mi i de la situació que m'empaita des que en tinc consciència, manté un lligam (tot i que el pont va ser un altre que potser hagués pogut ser una quarta vegada) amb la primera. Molt diferent però el mateix punt d'inflexió a deixar enrere, uns anys després. D'aquesta encara no en guardo res i no és que ho hagi llençat tot sinó que encara no he posat a punt el calaix que li és destinat. Poc a poc, oi? Al meu ritme. Però ja va ocupant massa espai a l'armari de l'habitació.

Poc a poc.