Penedesfera

Els nens bielorussos acollits a Gelida estan volant cap a Vilnius quan començo aquest escrit. Amb ells hi va també la Kàtia, la monitora que ha estat vivint a casa meva durant aquestes 5 setmanes que ha durat l’acollida.
Quan arribin a Vilnius, un autocar els recollirà per dur-los per carretera fins a Minks. I en aquest punt, després d’unes 8 hores (en el millor dels casos) de viatge, s’haurà posat punt i final a l’acollida 2008, la primera que s’organitza des de l’associació Belarus de Gelida, que ha agafat el testimoni de L’Alzinar-Grup de Solidaritat de Masquefa, entitat organitzadora de les 12 acollides anteriors.
La meva vinculació a aquesta acollida comença com a regidor de l’Ajuntament de Gelida. I dic comença, perquè és de les poques coses (ara que m’hi fixo, potser l’única?) que ha trascendit la meva tasca com a regidor. És a dir, avui ja no sóc a l’Ajuntament, però continuo vinculat a l’acollida.
La iniciativa d’acollir a Gelida és ciutadana. Tres famílies representades per la Fina, la Virginia i la Silvia, em diuen que volen sumar-se a l’acollida que s’organitza a Masquefa. A Gelida, havien aparegut cartells que deien tètricament: “Txernòbil continua matant”. Qui més m’insistia per acollir a Gelida, segurament perquè som veïns i ens veiem més sovint, era la Fina, que aleshores no tenia botiga. La decicida voluntat d’aquestes tres mares provoca que quedem amb la Lourdes i el Jordi de Masquefa, també vénen el Miquel i la seva dona, com a representants de l’associació L’Alzinar-Grup de Solidaritat. Comencen a explicar-nos com funciona l’acollida… I ens hi apuntem de seguida. Després de conèixer el projecte oferim a les famílies 3 formes de col·laboració: la possibilitat d’inscriure de franc els nens bielorussos a l’Estiuviu, l’entrada gratuïta a la piscina per als bielorussos i els fills de les famílies acollidores, mentre duri l’acollida, i l’aportació econòmica corresponent, que ens marquen des de Masquefa i que és proporcional al nombre de nens que hi ha a cada municipi (s’acull a Masquefa i Gelida, però també a Castellví, Carme, Sant Llorenç d’Hortons…).
El segon any a Gelida ja funcionem com un grup, per bé que la iniciativa es porta des de l’Ajuntament. Organitzem xerrades explicatives… i en una d’aquestes comptem fins a 12! famílies interessades a acollir. Aquella era una primera impressió de famílies interessades, encara no hi havia cap compromís. Jo li etzibo a la Lourdes si, amb aquest nombre de famílies, de les dues monitores que aleshores venien, una podria allotjar-se a Gelida. La Lourdes diu que sí, però que haurem de ser com a mínim 10 famílies i li haurem de buscar una casa. Eufòric com estava després de la reunió , li dic que si cal, podríem acollir-la a casa. Penseu que la monitora a Masquefa era una murga important, perquè se l’ha d’anar a buscar i tornar els dies que està a dispesa a casa de les famílies acollidores, i els dies que tens dentista o metge.
Amb la Lourdes, de la possible acollida de la monitora, no en tornem a parlar, ja que finalment els nens acollits a Gelida el segon any són 7. Un bon dia, en una de les reunions periòdiques que teníem, cap al final del procés, repassem llistes i diu una cosa com ara: “a Gelida teniu els 7 nens i la monitora”. Jo em quedo blanc i pregunto: “la monitora? i on s’allotjarà?”. Ella respon tranquil·lament: “a casa teva”. La Magda, la meva dona, encara recorda quan jo a les dues de la matinada la despertava, tan suaument com era capaç, per dir-li que al cap de 15 dies venia una noia bielorussa a viure 5 setmanes a casa. I així portem cinc anys.
L’acollida és una sacsejada a les emocions. No tinc l’experiència d’acollir nens, però amb les dues monitores que hem tingut a casa s’han generat uns vincles afectius molt grans. Aquest any la Kàtia ha estat especialment integrada. No només a casa, també a l’Estiuviu, on m’ha dit que s’ha sentit com una monitora més, amb els amics que ha fet i les sortides nocturnes i les entrades diürnes… Té unes ganes de tornar l’any vinent boges. I a casa trobarà les portes obertes. La sensació que tinc ara és que a casa som la família i un menys.
Ara bé, una petita part de mi, desitjava recuperar la normalitat. La vida amb la Kàtia (imagino que amb un nen acollit encara més) és una vida alterada, en la qual et veus abocat a una mena d’espiral de sobreactivitat, d’aprofitar el temps, ja que ets conscient que és una estada temporal, de manera que acabes imprimint un ritme de vida superior, més accelerat, més condicionat. No volia que marxés, però a la vegada he sentit un alleujament.