Penedesfera

La Clàudia és una persona realista i cartesiana, absolutament, té els peus ancorats a terra d’una manera envejable. Encara que pugui semblar una contradicció, aquesta característica no li lleva gens de calor, tota ella és immediatesa. És una facultat que té, que potser jo, que sóc amant de les profunditats o potser hauria de dir de les tenebres, de la confusió de la consciència, hauria blasmat si no l’hagués arribat a conèixer tant. No és superficialitat, més aviat és que té disponibles tots els plans del seu ésser sense haver de recórrer itineraris intricats o solapats. En ella tot és a flor de pell. O hi era. Part de la seva inquietud que va començar fa quatre o cinc anys té a veure amb el descobriment que, a sota de la realitat, hi ha capes que de cop i volta es resisteixen a la interpretació o fins a la utilització immediata. Això, com dic, li ha causat o potser encara li causarà un neguit, però la base de la Clàudia, per dir-ho així, el substrat on creixen aquestes inquietuds és tan fèrtil i ben regat que no tinc dubte que continuarà creixent i aprenent i traient profit de tot.

            Una manera de definir les seves aptituds més pràctiques seria de dir que segurament no té un temperament artístic ni el tindrà. Aquestes aptituds estan més aviat lligades amb l’ordre, amb el mètode i la tangibilitat dels processos científics, l’eventual poesia dels quals segur que l’omple i estimula -encara que sospito que sense ser-ne conscient. Un exemple tangencial m’ajudarà a fer-me entendre.

            Un dia vaig tornar a casa després de passar la tarda amb un amic, i duia una bosseta amb una mica de marihuana que ell m’havia donat. No fumàvem mai, jo ho havia fet de més jove, de vegades diàriament en certs períodes. La Clàudia recordava només que, a l’època de la universitat, les dues o tres vegades que havia fumat, l’havien hagut d’acompanyar a casa perquè s’havia quedat adormida com una soca. “Em fa venir son i prou”, solia dir. Aquell dia vaig fer-ne un petard i el vam anar fumant.

            - No noto res -deia.

         - Espera’t, no hi pensis, ja vindrà -. No podia creure que no sentís res, jo ja anava bastant col·locat.

            No havíem acabat el petard que la Clàudia va començar a fer poca-soltades (en feia sovint, es deixava anar tranquil·lament a fer el ximple). Jo li vaig seguir el corrent. Sóc més reflexiu i també menys espontani, no em deixo anar així com així ni havent fumat. En un moment donat se’m va asseure a sobre i va començar a fer-me pessigolles, i no sé quina cara devia fer jo que va començar a riure sense parar, li saltaven les llàgrimes. Vaig esperar que es calmés una mica i a la fi (la meva observació ja preparada) li vaig dir:

            - Qui deia, que la maria no fa cap efecte?

           - És que no en noto cap -va contestar, descendint plàcidament del núvol del riure, eixugant-se els ulls amb les mànigues del jersei.

         - Però que no veus com rius? -li vaig preguntar, amb la seguretat de qui presenta la prova definitiva.

            - Sí que ho veig, però ric perquè tinc ganes de riure. No té res a veure -i ho deia convençuda, sense cap anhel especial de voler tenir raó o de negar l’evidència. Reia, com tantes altres vegades (encara que més estona seguida i amb més intensitat que sempre, o això em semblava) perquè tenia ganes de riure. Si al cap d’una hora, al llit, jo vaig sentir com antany que la maria m’accentuava la sensibilitat de tot el cos i, en virtut d’aquella facultat que té de dilatar la percepció del temps, em regalava una estona tan plena i satisfactòria com feia temps que no experimentava, la Clàudia, en canvi, no hi veia, tal com em va dir més tard, cap diferència: ella era sempre igual de sensible (molt) i, com cada vegada que follàvem, el seu ésser, el seu cos, la seva consciència, estaven focalitzats enterament en el que estava fent.