Penedesfera

És l’expressió màxima de la convicció d’un home que féu de la síntesi virtut, i de l’abstracció conceptual valor suprem: L’edifici Seagram de Mies van der Rohe i Philip Johnson, situat al 375 de Park Avenue, al costat del Lever building -un altre clàssic de Gordon Bunshaft-, i de la torre de Citycorp, acaba de complir els seus primers 50 anys de vida. Construït amb motiu del centenari de la destil.leria canadenca del mateix nom -actualment en mans de Pernod/Ricard- el Seagram esdevindria un referent de l’anomenat estil internacional, basat en l’us extensiu del vidre, a partir de models arquitectònics molt depurats, i semblants a les caixes de sabates. Amb 38 pisos i 157 metres, l’obra de Mies tindria innombrables imitadors, que acabarien banalitzant el concepte original, amb l’ús de materials de poca qualitat.

Entre els aspectes que diferencien l’immoble de l’autor del Pavelló alemany de l’exposició internacional de Barcelona dels seus contemporanis, hi ha, sens dubte, el novedós ús de l’espai on se situa (l’arquitecte integrà el Seagram dins d’una sòbria plaça) i la característica tonalitat bronze del seu exterior. En aquest sentit, Mies va haver d’adaptar-se a la estricta normativa nordamericana, tot claudicant de la seva intenció de fer més evident la estructura de ferro. El disseny intemporal del gratacels, l’ús de materials nobles en la seva construcció i en la decoració dels interiors, obra de Philip Johnson, varen meréixer l’aplaudiment general dels crítics. 50 anys després, el Seagram continua essent una referència absoluta, que hostatja, a la seva planta baixa, un dels restaurant més exclusius de Nova York, que manté inalterable la decoració original del 1958: És el The Four Seasons. El preu, també exclusiu, of course.

Contravenint, gairebé, qualsevol d’aquells protocols de seguretat, que omplenen pàgines de diaris, l’aeroport Reina Juliana de la illa de St. Maarten (situada a les Antilles holandeses, a 240 quilòmetres de Puerto Rico) és un cas apart. Els avions sobrevolen a poc més de 25 metres d’alçada la platja de Maho, en un recital diari d’emocions fortes, que atrau milers de turistes, curiosos i fanàtics de l’aeronàutica. En aquestes condicions, el pilots posen a prova les seves capacitats, tot havent d’aterrar en una pista de poc més de 2 quilòmetres de llarg. No consta que hagi passat mai cap accident d’importància, però les imatges posen els pèls de punta.

Vet aquí l’aterratge d’un 747…..