Monthly Archives: octubre 2008

Hablar con prostitutas

“Si os molestamos, nos vamos”, les dijimos. Estábamos en las Ramblas de Barcelona. La prostitución, pese a la normativa municipal, es habitual en el centro de la capital de Cataluña. Chicas venidas de Nigeria o Panamá, en este caso, se prostituyen al lado de Casinos, discotecas y hoteles con la esperanza de encontrar [...]

Errors que es publiquen. De castanyes parlem.

Voldria fer un petit escrit abans del Serial Pere Llofriu, altament recomanat.

Avui escoltava la SER (escolto la SER des de mai) i ha sortit un quiosquer parlant d’un tema típic d’aquestes dates, les castanyes. El bon quiosquer ha comentat que ell venia castanyes i boniatos i als de la ràdio els hi ha interessat. Seguidament li han demanat on comprava les castanyes. Evidentment, el quiosquer no venia castanyes de Catalunya perquè a ciutat és gairebé impossible adquirir-ne per causes que comentaré més endavant. No obstant això, la cosa ha anat més enllà i li han preguntat el motiu de comprar castanyes de fora i, seguidament, li han questionat si era pel fet que a Catalunya les castanyes no són bones. El quiosquer, amb tota la bona fe, ha contestat primer dubtant una estona i s’ha inclinat per afirmar allò que no tenia ni la més llunyana dea: “las castañas de aquí no son buenas” (Llavors ha estat el moment en que he apretat l’accelerador arribant fins als 140).

En realitat, el quiosquer no és capaç de trobar castanya de Catalunya perquè aquesta queda limitada en petits pobles (o no tant petits) on tradicionalment han plantat castanyers. En altres paraules, hi ha poca castanya catalana i aquesta queda entre el cercle dels que coneixen les bones propietats d’aquesta castanya. Així doncs, putser es podrà trobar castanya catalana preguntant-li a algú que tingui alguns castanyers o a alguna “fira de la castanya”, celebrada en varies poblacions (Viladrau, Prades…). Tanmateix, en pobles on tradicionalment tenen castanyers, també és molt possible que la castanya que venguin sigui autòctona.
Hi ha comunitats autònomes on sí s’han creat un mercat de la castanya capaç inclús d’exportar, com és el cas de Galícia o, com ha dit ell, la regió de Cáceres. A Catalunya, el motiu pel qual no s’ha creat aquest mercat són varis i ara no els comentaré.

De totes maneres, si algú de vosaltres té la intenció d’esbrinar si el que deia el bon quiosquer era cert o falç, putser haurà d’esperar un any. Tot i això, probablement molts heu pogut anar algún dia a alguna fira de la castanya (Viladrau, Prades…), celebrades recentment. Si és així, m’agradaria que algú comentés si les castanyes que s’hi fan en aquestes fires són bones o no.
De ben segur el pròxim any valdrà més convidar als de la SER i al quiosquer.

En aquest mercat, on al final sembla que la cosa bona només sigui de fora, es fàcil veure coses curioses, com per exemple camions provinents del sud d’Espanya carregats de castanya i amb l’etiqueta “Castaña Gallega”… o és que putser Galícia té una base militar al sud d’Espanya?.
També és graciós veure com ens venen castanyes bordes quan, en realitat, amb una bona estratègia s’aconseguiria potenciar els empelts catalans (molts d’ells en alt risc de perdre’s) ,productors de castanyes més dolces.

Segurament, entre el Halloween i que de castanyes només en menjem un cop a l’any, aquest acaba sent un problema sense importància. De totes maneres, una cosa està clara, tots preferim veure castanyers que no pas pins americans…

És curiós, miri per on es miri, tant la castanyada com els castanyers tenen un Americà que els hi fa la punyeta…

Cornisa, Portada de revista para Tipografía

Sólo son esbozos, maquetas o como queráis llamarlo. El lunes los verá el profesor y elegiremos una.
Adivinad cuál es la que me gusta más

Els nous reptes de l’educació

La introducció de noves eines a les noves generacions tindrà un caràcter vital. Els immigrants digitals, que actualment convivim amb els nascuts a la era digital, tenim l’obligació d’integrar-nos en aquesta nova era si no volem ser uns éssers anacrònics. D’altra banda, sovint, ens trobem amb el paradigma de sentir-nos atacats per una generació que [...]

11 de Marzo de 1948

Quería cerrar Octubre con un poquito de recuerdos del nacimiento de Segur. Hace 60 años largos ya…Y lo hago esta vez con imágenes del pasado gracias a la colaboración de Andreu Gimeno, a quien le mando un saludo y mi agradecimiento personal.Esta …

Guerrilla Girls.

No conec gaires artistes d’art contemporani que tractin el tema de l’educació, però he recordat aquest cartell de les “Guerrilla Girls” criticant la política duta a terme per George Bush (pare) respecte l’educació pública.Algunos americanos pobres…

Pascal Comelade

He de reconèixer que feia temps que no en sabia gaire, d’ell: els meus temps de Comelade havien passat sense voler… fins que ahir, també sense voler, vaig adonar-me que tocava a l’Auditori, i vaig tenir unes ganes terribles de veure’l i de tornar a sentir la seva música.
Ell sembla un paio nerviós, modest. La seva música és diferent, despreocupada, gens pretenciosa, enormement original i atractiva.
Mentre ell i la Trifàsic Sonoton Orquestra sonaven, hi havia quelcom en mi que em demanava tancar els ulls i descobrir els instruments, els objectes, els sons i els sorolls, un a un. I gaudir des de les fantàstiques melodies fins als conillets, passant pels pianets de joguina, el contrabaix i les regadores.
Per casualitat, sense voler, m’he retrobat amb en Pascal. I això durarà.

chris-garneau.jpg

L’Esteve Miralles finalista del premi Just M. Casero

L’escriptor masquefí Esteve Miralles va quedar finalista de la 28a edició del premi de novel·la curta Just Manuel Casero Ahir dijous dia 30 d’octubre del 2008 es va fer a Girona l’acte de proclamació i lliurament de la 28a edició del premi d…

MANDALA inaugura web

Nuestros amigos de Mandala acaban de inaugurar una interesante web donde podéis seguir todas sus actividades. Es una web diseñada con gusto exquisito y a la vez con un gran sentido práctico.Deseamos mucho éxito a nuestros amigos de Mandala que nos …

La mare de tots els aeroports tanca

El hall de Tempelhof (Foto:Wikimedia)

Després de 80 anys de servei, ahir l’aeròdrom de Tempelhof tancà les portes. La història d’aquest equipament, que l’arquitecte Norman Foster definí com “la mare de tots els aeroports” està indisolublement associada a la de la mateixa evolució de la indústria, però també al context polític i social del seu temps. El 8 d’Octubre del 1923, Tempelhof assolí la denominació d’aeroport de Berlín. Amb tot, molt abans, l’enorme espai que ocupa ja havia estat escenari dels primers vols aeronàutics. No fou fins a inicis de la dècada dels 30 del segle passat, quan, per encàrrec del règim nazi, l’arquitecte Ernst Sagebiel establí el disseny en forma de gran semicircunferència, tan fred com funcional, que ha perdurat fins avui. Entre el 1936 i el 1941 es construiren les dues enormes ales que parteixen de l’edifici central de Tempelhof, i que abracen un espai que ha acabat per a no poder respondre a les necessitats actuals de les companyies. L’aeroport ha estat protagonista d’uns quants esdeveniments històrics. Durant la lliberació de Berlín, els russos obriren el búnker soterrani, tot cremant l’enorme i fràgil patrimoni fílmic que allí s’hi conservava, i, entre el 1948 i el 1949, Tempelhof fou l’epicentre de la estratègia nordamericana, davant el bloqueig soviètic de la zona oest de la capital. A més de queviures, els pilots dels Raisin bombers espurnejaren el cel amb panses i caramels per als nens berlinesos, en un dels episodis més recordats de la postguerra prèvia a la guerra freda.

Els soterranis de Tempelhof, on s’havia allotjat un importantíssim arxiu
cinematogràfic de les produccions alemanyes, que es destruí amb l’entrada
de l’exèrcit rus. (Foto: AFP/Getty Images, a través de Daylife)

A la pàgina oficial de l’ens gestor dels aeroports berlinesos, hi ha una bona quantitat d’informació històrica i gràfica. Acomiadem Tempelhof amb un somriure. Ens ajudarà el clàssic de Billy Wilder One,two,three (Uno, dos, tres, 1961) una visió àcida i irònica -i també tòpica- de la divisió del món en dos blocs. Una comèdia amb capitalistes i comunistes, protagonitzada per James Cagney, ben allunyat de l’estereotip de gàngster violent, amb el qual es va fer famós la dècada dels 40. En la següent escena, Scarlett Hazeltine, la filla d’un dels capitostos de la Coca-Cola arriba a Tempelhof per a conéixer a la família McNamara, que exercirà d’amfitriona de les seves bogeries….

Més lectures agraïdes

Sant Torne-m’hi:

  • El professor de literatura i l’aprenent d’escriptor (444 visites)
  • Primera trobada “colla Verdum” (368 visites)
  • De tot cor (283 visites)
  • Descansa en pau, amic (269 visites)
  • N u r i a d d i c t e (III) (253 visites)
  • Unes calcetes amb història (236 visites)
  • Fet a posta (236 visites)
  • Essència (225 visites)
  • Rumb a la meva llar (221 visites)
  • El Reportatge d’en Berenguer del “Fet a posta” a la Najat i el Daniel (217 visites)
  • Luxúria emmanillada (i 2) (216)
  • Gràcies, mil.lions de gràcies.

    NO i NO al debat d’ensenyament de TV·

    Ahir al vespre, just quan vaig arribar de Madrid, em vaig assabentar que hi havia un debat a TV3 sobre l’ensenyament. L’hora, després del Polònia, no era segurament la més encertada, ja que tal com va succeir es va allargar fins molt tard, perÅ

    Pascal Comelade

    He de reconèixer que feia temps que no en sabia gaire, d’ell: els meus temps de Comelade havien passat sense voler… fins que ahir, també sense voler, vaig adonar-me que tocava a l’Auditori, i vaig tenir unes ganes terribles de veure’l i de tornar a sentir la seva música.
    Ell sembla un paio nerviós, modest. La seva música és diferent, despreocupada, gens pretenciosa, enormement original i atractiva.
    Mentre ell i la Trifàsic Sonoton Orquestra sonaven, hi havia quelcom en mi que em demanava tancar els ulls i descobrir els instruments, els objectes, els sons i els sorolls, un a un. I gaudir des de les fantàstiques melodies fins als conillets, passant pels pianets de joguina, el contrabaix i les regadores.
    Per casualitat, sense voler, m’he retrobat amb en Pascal. I això durarà.

    chris-garneau.jpg

    Fer Estat

    Avui Catalunya ja és més estat que ahir. Aquesta frase descontextualitzada, i sobretot veient tal i com està el país, podria sonar a “catxondeo”, però avui desprès de molts anys, masses, Catalunya ja disposa d’un cos de policia nacional. Avui els Mossos d’esquadra, la policia nacional, ja és present a tot el Principat.

    Avui és un dia que permet respirar i permet veure que un horitzó nacional millor és possible, i que tot i els obstacles que ens hem trobat, ens trobem i trobarem, quan volem aconseguir un objectiu, ho fem. Els Mossos no van ser flor d’un dia, per tenir-los van caldre homes d’estat, homes amb pensament d’estat, català, que veieren que per afrontar possibles conflictes futurs Catalunya havia de ser autònoma a nivell policial. Avui és un bon dia per recordar i per honorar aquelles persones que van apostar fins a les últimes conseqüències per l’arribada dels Mossos d’esquadra.
    Sobre els Mossos queda a partir d’ara molta feina per fer, caldrà fer-la realment la policia nacional de Catalunya, i fer que no només se l’anomeni d’aquesta manera, sinó que a més n’exerceixi. Perquè, la veritat, si no és perquè els Mossos fossin realment la policia nacional del país no sé perquè els vam reinstaurar.
    Tot i aquest apunt, soc un ferm defensor dels Mossos, i per tant no entenc aquells que auto anomenant-se patriotes en diuen pestes i fan i desfan per desprestigiar-los. Aquesta no és una actitud pròpia d’aquells que diuen que volen la independència ni dels que volen un estat català lliure i sobirà. Aquesta actitud te més semblances amb la que van agafar al 1936 els grans responsables de la desfeta republicana i de Catalunya, els de la FAI, que estaven més preocupats d’aconseguir i fer la revolució que no pas de guanyar la Guerra i salvar la democràcia.
    Fa uns dies escrivia un post titulat “I desprès de la Independència, què?” en ell exposava que ens hauríem de començar a plantejar quin és el model de país que volem. Relacionat amb aquest tema, el company Jordi Molinera escrivia un post al seu bloc (

    www.jordimolinera.wordpress.com) sobre els reptes que tindrem un cop aconseguida la llibertat, i ho encarava sobre la necessària dotació d’un exercit per part de la futura República Catalana. Aquest pas segur que no serà fàcil, i segur que els auto anomenats patriotes que anteposen la revolució a la independència, posaran el crit al cel i diran vés a saber què, però aquest pas, el de la creació de l’exèrcit, l’haurà donat una generació amb pensament d’estat, allunyat dels pactismes malaltissos de la classe política que ha governat el país des del retorn del President Tarradellas.

    Avui és un dia per recordar que quasi tot és possible si realment es vol. Crec que avui és de justícia reconèixer amb tot l’honor possible els governs que van endegar aquest projecte. Sovint he criticat durament els governs de CiU i de Pujol, i quan ho he fet ho he fet amb tota convicció, ara bé, cal recordar que és impossible fer-ho malament, o no del tot bé, durant 23 anys. I els Mossos, igual que TV3, és un èxit dels governs Pujol, i cal dir-ho sense por a ennuegar-se.
    Avui Catalunya és més estat que ahir. Ara només cal acabar-lo de construir.

    DIUMENGE 2: LLIURE

    Aquest diumenge la ruta és lliure, Hora de sortida 8:30 de la plaça.

    Qui faci la ruta, que enviï crònica i tindrà 3 punts….

    I pels més animats demà 1 de Novembre última cursa de l’Anbaso a RAJADELL, al acabar hi ha la festa de tancament, amb records pels que han participat a més de 3 curses,.. així que els del club que hagueu vingut algun dia, us podríeu animar…

    Hi ha possibilitat de més d’un podi de l’Ã’dena, la Marta disputant el 2on lloc en fèmines, el Pujabet disputant el 3er en sub23 i per equips estem 4ts i a 64 punts dels 3ers, així que podria haver-hi més sorpreses…

    Tancar
    Enviar E-mail