Els bulbs de tulipa
A Holanda es va crear una moda de comprar bulbs de tulipa fa uns quants segles. Hi havia un moviment vertiginós d’aquest producte i, al llarg d’un dia, un mateix bulb podia canviar varis cops de mans. A més de l’àgil transacció, també era destacable que l’augment de la demanda d’aquest producte feu encarir aquests preus, que pujaven dia rere dia. Es començava a produir una especulació molt elevada sobre aquest producte, però el nou comprador sempre creia que hi hauria alguna persona darrere seu que li pagaria més que el que ell acabava de pagar per aquest producte. Aquest fet el podem trobar a data d’avui a la borsa, on han hagut molts especuladors que han entrat al mercat amb l’únic objectiu de tenir beneficis, venent les seves accions per un preu superior al que havien demanat. D’especulació n’hem trobat també al sector immobiliari, on s’ha venut habitatge de segona mà per unes xifres molt superiors al que aquella persona havia pagat d’inici. Hem vist també beneficis sense fi per part de constructors arribistes i d’empreses sòlides amb l’habitatge d’obra nova, multiplicant per varis números el cost de la fabricació per trobar el preu de venda. A data d’avui estem patint l’efecte del bulb de tulipa perquè una generalitat de persones han decidit pagar e preu de mercat que hi havia en aquell moment per unes accions de borsa o, allò que em preocupa més, per un habitatge que els era necessari per a viure, sense poder fer-hi res, tot i saber que aquest preu estava inflat per l’especulació generada per uns quants.
Valgui aquesta explicació també per a enfortir el meu punt de vista sobre el preu d’alguns aliments o productes similars, que no són cars pel fet que siguin bons, sinó pel fet que són difícils de trobar (ja sabeu allò de que l’oferta baixa i fa que els demandants el producte hagin d pagar un preu més elevat…). Si a la platja de Vilanova trobéssim cada dia llamàntols o ous d’esturió, segurament el seu preu seria bastant més baix, i el fet que no m’agradin aquests aliments faria que no fos vist com un groller per disfrutar més menjant un plat de pasta.
Em va sorprendre llegir a en Javier Cercas al seu article bisetmanal de la revista de diumenge de “El País”, que es preocupava per l’etimologia del nom Ultramort (poble del Baix Empordà), perquè és una d’aquelles coses que sempre m’havien fet pensar. Una sensació similar va ser llegir-li a el protagonista de “Travesuras de la niña mala” d’en Mario Vargas Llosa com, en un moment d’ofuscació, es planteja si la professió de traducció l’omple a la vida, perquè mai crearà, sinó que es limitarà a traduir coses que diuen persones, a priori, més interessants que tu, en el sentit creatiu. Si trobo una persona que, involuntàriament passejant, compti les lletres de les paraules que trobi a rètols, cartells o de qualsevol text mitjanament gran que trobi pel carrer, i les divideixi entre dos per trobar el punt mig d’aquella paraula, que pot ser una espai entre dues lletres o una lletra partida per la meitat, ja flipo, perquè fins ara creia que jo era estrany amb aquestes manies.
Passeu-vos-ho bé.
