L’amor i l’odi, el seny i la rauxa
La saviesa popular, que deu saber més per vella que per popular, ja diu que de l’amor a l’odi hi ha una distància molt curta. Però per si algú encara ho dubtava, ara la ciència sembla confirmar-ho. Si més no, les conclusions d’una singular investigació neurològica indiquen que el sentiment de l’odi activa algunes de les regions del cervell que també s’estimulen en la situació d’enamorament.
Però l’estudi aporta una altra dada encara més interessant: es veu que l’amor inhibeix bona part del còrtex, on es processen les idees racionals; en canvi, el sentiment de l’odi no altera la raó. De fet, sembla que quan odiem tenim hiperactives algunes regions del còrtex. Els responsables de la investigació expliquen que el motiu pot ser que les persones humanes s’esforcen a calcular les accions que poden perjudicar les persones que odien. Per tant, es pot deduir també que sempre ens cal algun motiu per odiar o sentir animadversió per algú, mentre que per a l’enamorament no ens cal cap bona raó ni respon a cap lògica. Passa i punt.
Semir Zeki, neurobiòleg de l’institut universitari britànic que ha dut a terme la investigació, ha explicat que els voluntaris que hi han participat són deu homes i set dones que, necessàriament, havien d’odiar algú. Se’ls van practicar diverses ressonàncies magnètiques mentre observaven fotografies de diverses persones i la prova permetia detectar quina era la que detestaven, que majoritàriament eren exparelles i companys de feina, però entre les quals també hi havia algun polític.
Com sempre passa amb aquesta mena d’experiments, els responsables són molt optimistes sobre les futures aplicacions del seu treball. En aquest cas ja s’apunta la possibilitat que a través de ressonàncies magnètiques es puguin avaluar les motivacions dels acusats de cometre crims. El temps ho dirà. De moment, però, potser que ens conformem amb aplicacions menys ambicioses. D’entrada, podem utilitzar les conclusions d’aquesta investigació científica per trobar alguna lògica a determinats comportaments relacionats amb la política. Així, per exemple, potser podem entendre per què els governs centrals –amics o no- semblen sempre més interessats a tenir-nos enfadats que a enamorar-nos. El català emprenyat és fàcil de controlar perquè actua amb criteris racionals i, per tant, les seves reaccions són previsibles. En canvi, si tractessin de seduir-nos i ho aconseguissin, els catalans seríem molt més perillosos. Bojament enamorats d’Espanya, inhibiríem el seny i tot seria rauxa. Folla rauxa.
