Penedesfera

Ara que l’any se’n va, retorna cada una de les paraules que has callat. Les havies desat ben embolicades en silenci a les voltes de la memòria, però ara et tornen. I tornen també, ara que l’any és a punt d’acabar, tots els gestos que just abans de ser, has evitat de fer. Com agulles de fusta els duies clavats entre les fibres dels músculs i ara, mentre es va fent fosc, tornen a tu.

Ara que l’any s’acaba, quan es desferma aquesta mar que t’inunda i els naufragis tornen a la superfície, et sents dèbil. Sense força als braços, gairebé sense esma de frustrar els gestos que no han sigut i d’emmudir les paraules que no has dit, veus com la ressaca d’aquesta mar que duus dins teu et retorna una vegada i una altra els moviments i la veu d’un home que no saps si ets tu.

I sents que la vida vol ser també, avui que l’any s’acaba, aquesta platja de paraules arrodonides com còdols i de gestos polits com estelles de fusta pel fregament del silenci i de la quietud. No només aquesta voluntat dolorida, també la sal i la sorra...