Penedesfera

La inoportuna grip que la setmana passada em va deixar fora de combat durant uns dies no va impedir però, que aquest dissabte anés a Menorca a impartir un taller de microcontes. Que es foti la grip! perquè va poder mil vegades més la il·lusió d’anar a conèixer un racó de món absolutament meravellós i de fer-ho amb el text i el pretext del gènere narratiu que m’enamora més.

Una vegada allí, i davant d’una alegria que no em cabia dins i em sortia a la cara a cada moment, la maleïda grip va acabar reculant i va deixar pas a unes vivències inoblidables.

La primera sessió del taller de microcontes, que em va permetre de coincidir a Es Mercadal, just al mig de l’illa del tresor que és tota l’illa, amb vora una vintena de persones també apassionades per la màgia de la lletra escrita. L’acolliment que vaig rebre de seguida per part d’uns menorquins que tenen la meravellosa habilitat de fer-te sentir com a casa des del primer moment. La descoberta d’un paisatge pur (encara que fos durant el cap de setmana més ventós del segle). El fet de conèixer de la vora Ciutadella, el Cap d’Artrutx, Maó, Ferreries, Fornells al ritme de la fascinació per unes espais verds, purs, nets… per on no s’apressa ni el gran astre mentre els remira…

Per tot plegat, i sempre considerant que hi ha experiències i emocions a la vida que provoquen una digestió llarga de cor ( tot just fa unes hores que ja torno a fer via per la península), ara com ara em limito a transcriure-us a continuació i també si continueu llegint les dues cròniques que han aparegut aquest darrer cap de setmana al Diari de Menorca. Una del mateix dissabte, amb una foto meva a la portada i que també trobareu si cliqueu AQUÍ i l’altra publicada l’endemà de la primera sessió d’un taller que ens va permetre abordar des de diferents angles el fet literari, entre altres moltes activitats.

La imatge que acompanya aquest post també és la que acompanyava la crònica que el Diari de Menorca va fer respecte de la primera jornada d’un taller que, per alegria del meu cor i dels meus ulls (i si el vent no s’ho acaba d’endur tot), tindrà continuïtat els propers dissabtes 14 de febrer i 7 de març. Em moro de ganes de tornar-hi!

Divuit hores en total assaborint la màgia dels microtextos, sí. I al final, segur que també se’ns faran curtes! Aquí teniu la primera crònica que es va publicar :

ENTREVISTA QUE EM VAN FER DES DEL DIARI DE MENORCA EL PASSAT DIVENDRES 23  I QUE ES VA PUBLICAR DISSABTE 24 DE GENER

“El microconte és molt breu, com una clucada d’ulls”
 

Ll. Pons     Maó

Joan Pinyol és llicenciat en filologia catalana i professor i catedràtic d’ensenyament secundari. És escriptor i realitza habitualment tallers de creació narrativa en associacions, biblioteques o on el requereixin com és el cas de les VII Jornades de Creació Literària organitzades pel Consell insular, el diari “Menorca” i un any més es desenvolupen as Mercadal a la sala de formació de Sa Nostra. 

Què és el microconte?
És un gènere narratiu com tants altres hi ha, com la novel•la, la rondalla o la biografia, és un més i no va lligat amb el conte sinó que és un gènere propi amb regles pròpies. El microconte es caracteritza per la brevetat, la concisió, l’economia del llenguatge, estem xerrant de narracions que en alguns casos poden ocupar una sola línia i tot i així és una narració. Té el mèrit de ser molt petit, molt micro, i poder dir moltes coses en el mínim espai possible, aquesta és la seva màgia.  

Hi ha una extensió màxima que limiti el microconte?
No, el que importa és que es digui el que s’ha de dir, contant el que s’ha de contar, tant si són cinc línies com deu. 

Què el distingeix del conte?
El microconte no ha de tenir cap plantejament narratiu, ha d’anar directe al nus i ha de desembocar amb un final que sorprengui al lector i el faixi pensar, justament perquè són tant concentrats necessita el lector una mica de repòs per poder-los pair.  

Què comparteix amb els altres gèneres narratius?
Cadascun té les seves pròpies característiques i el punt comú seria més aviat el plantejament d’una trama que ha de ser molt directe en el microconte. El microconte és una clucada d’ulls, la novel•la amb els seus personatges seria com la pel•lícula i el conte el podríem equiparar a una fotografia. El microconte és més suggerent que explicatiu, requereix que el lector estigui atent, més que en altres gèneres. Comparteix el fet d’estar escrit en prosa, explica una història determinada i té un final, que en aquest cas no deixa indiferent ningú. I a partir d’aquí hi ha moltes diferències. 

El microconte més micro de tots
La brevetat, la concisió, l’economia de llenguatge, són algunes de les característiques bàsiques del microconte que ha de narrar amb les mínimes paraules possibles una història provocant en el lector una reflexió o una sorpresa final que el deixi fora de joc.

El microconte més curt que s’ha escrit mai té una sola paraula, i és un microconte segons explica Joan Pinyol. El títol és “Autobiografia”, un títol llarg pel que és el text en el qual tan sols apareix la paraula “Jo”. L’anàlisi ens porta a que darrera el “jo” l’autor s’està autodefinint, al·ludeix als seus pensaments, emocions, projectes, frustracions, tristeses, il·lusions, és a dir, tota una vida concentrada en el “jo”. Més breument no es pot dir i a l’autor ja no li calen més paraules per explicar-se.

I ara, si continueu llegint trobareu la crònica que la mateixa Ll. Pons signava al Diari de Menorca diumenge 25 de gener.