Vilanova, poble de penjats.
Diu la història, no gaire llunyana, que tal any pel dia dels innocents van fer anar a una víctima fins a una coneguda pastisseria del meu poble per a que comprés per encàrrec del bromista “arrel de campanar”. Tal element de pastisseria era desconegut pel pastisser. El bromista guanyava, un a zero.
Diu també la història que l’any següent es va repetir la broma i la nova víctima es va adreçar de nou cap a la plaça de la Verdura i va demanar al pastisser l’arrel de campanar. El pastisser li va negar la existència de l’arrel de campanar. Bromista dos pastisser zero. I aixi durant uns anys.
Diu per últim la història, que un any hi van passar ja uns quants el mateix dia de la llufa per la pastisseria i pels volts del migdia el pastisser creà una pasta. La va anomenar arrel de campanar.
Només calia que tornés a sonar la campaneta de la porta de la pastisseria i així va ser.
Diu la magnífica història que el bromista, al veure arribar la última victima amb una safata amb arrels de campanar i dient-li el preu, va fer una cara per recordar.
