Penedesfera

La recepta d’aquestes postres és la següent: primerament es fa un flam de la manera normala i tradicionala que els flams s’han fet tota la vida, això sí amb una pèl de gust de llimona. Després el flam es talla a rodanxes transversals i se’n posa una en un platet. A continuació s’agafa una maduixa i es talla longitudinalment, s’agafa un kiwi i es talla també en rodanxes transversals, i s’agafa una nactarina i també es passa pel ganivet transversalment. Tot seguit, els talls de fruita es munten sobre la base de flam del platet susdit segons un ordre en què cada cosa va al seu lloc i que cal respectar. Aquest ordre és as follows: sobre el flam, la maduixa; sobre la maduixa, el kiwi; i sobre el kiwi, la nactarina.
Aquestes mateixes postres eren les que fa uns dies presentava el Fresco al taulell de «postres del dia» corresponent. Fresco és una cadena de restaurants self-service a la qual jo vaig normalment mentre em duren els tiquets-restaurant del mes, i lloc on per cert aquest mateix dia, al que hi ha al carrer Gran de Gràcia, cap a quarts de quatre, vaig coincidir a la cua de les amanides just darrere un senyor gran amb grenyes i patilles grises i cara d’amoïnat que era ni més ni menys que Pau Riba (per als mitomans possibles d’aquest bloc diré que l’autor de Diòptria va triar de primer un bol de brou vegetal i un plat combinat de llenties, espinacs i patata amb tonyina). Aquesta mena de postres de flams i gelatines que dic a mi d’entrada no em diuen mai gaire res; sóc més de taronges, de pomes, o de cireres i de nespres en el temps que som. Però en aquest cas la cosa em va cridar l’atenció, els colors eren fantasiosos i llampants: el crema del flam, el vermell de la maduixa, el verd del kiwi, l’ataronjat de la nactarina; i doncs vaig agafar-ne un platet i em vaig endur la combinació a la taula per fer-ne el tast. Serà bo, això? Definitivament sí, ho és, ja ho crec. I a més encara es dóna la paradoxa –i això jo trobo que és la gràcia principal de la cosa– que tot i tractar-se de fruites més aviat acidetes, el gust final de la combinació dolceja.
El que diré ara ja sé que és molt lleig i fa molta vergonya de dir, però a mi me’n fa menys. Us aviso que no continueu llegint i que us tapeu les orelles. El cas és que aquestes postres de flam i fruites a mi em van entusiasmar, i tan entusiasmat estava que vaig tornar a buscar-ne més. Al taulell corresponent, de platets amb postres n’hi havia uns quants, tres o quatre. No m’hi vaig pensar gens, els vaig escombrar tots cap a la safata, no en vaig deixar cap. Molt lleig, és clar, molt. I encara més lleig el que va seguir a continuació. Perquè en girar-me per tornar al meu lloc, es va donar la circumstància que una turista rossa de mitjana edat –la meva també– amb samarreta apretada fúcsia i uns lluentons formant les lletres NYC sobre els pits, comprensiblement i amb tota la raó del món (tota!), em va llançar una mala mirada i vaig sentir que remugava alguna cosa en veu baixa a una seva companya que tenia al costat. No vaig entendre què deia, però és evident de qui parlava i per quin motiu. Jo també vaig donar una llambregada a les dues senyores que haurien d’esperar que els cuiners traguessin una altra fornada de postres a causa del meu mancament inexcusable; les miro doncs, i per tota resposta el que vaig fer va ser deixar anar un rotet. Gens estentori, això no, però suficientment audible per a qui el volgués escoltar. I vaig passar cap a la meva taula tan tranquil.
A vegades és veritat que trobo que sí que em falta aquella mica de bull que la fraseologia popular diu que també falta a les guixes. Però ja tenim edat per permetre’ns segons quines inconveniències sense importància.