Penedesfera

El Parlament de Catalunya està a punt d’aprovar la nova llei d’educació de Catalunya. Aquesta llei és molt important perquè ha de regular el sistema educatiu del futur, que tothom accepta que necessita un redreçament significatiu, i perquè allò que estableixi determinarà un dels aspectes més transcendents del futur de Catalunya.

Cal tenir present, però, que en l’aprovació d’aquesta llei s’ha produït un fet realment insòlit de gran significació: un dels grups parlamentaris que donen suport al govern d’Entesa, ICV – EUiA, no la recolzen.
I això per què?

Al meu entendre, es tracta d’una llei que ha desaprofitat el treball i els avenços fets pel Pacte Nacional per l’Educació.
El Pacte, signat per les forces polítiques i pels actors del sistema educatiu, va representar un procés de debat i de participació de tots els sectors implicats en l’educació, i va concloure amb un document de propostes amb l’objectiu d’avançar cap un sistema més equitatiu que l’actual i més participatiu. Per això proposava :

• definir un servei públic d’educació en el que s’integraven els centres de titularitat pública i privada amb uns mateixos drets i deures.
• una administració més propera, que garantís l’equitat educativa i l’èxit escolar per a tothom, reconeixent i donant capacitat a l’administració local en la gestió educativa, facilitant a més la integració dels diversos serveis i institucions que incideixen o poden incidir en l’educació,
• un model en el que a través de l’autonomia dels centres s’estimulava el desenvolupament d’equips amb projectes educatius vinculats a l’entorn de cada centre.

La llei, en canvi, iguala els centres privats i públics pel que fa als drets (sobretot pel que fa al finançament), però no en les obligacions, consolidant així el sistema de doble xarxa. Per contra, el repte més important de l’educació a Catalunya és superar l’existència d’aquesta doble xarxa, que té el risc de segregar encara més l’alumnat segons el seu origen socio – econòmic, que concentra els nouvinguts a les escoles públiques, fent més gran la fractura social al nostre país. La realitat educativa del nostre país és que hi ha centres públics i centres privats també finançats amb diners públics, però cal que estiguin integrats en un únic Servei Públic d’Educació, amb els mateixos drets i deures, exigibles, i no només recomanats.

L’evidència que no es volen afrontar les desigualtats heretades és que amb la nova llei es segueixen finançant amb diners públics centres d’elit, clarament selectius, inclús aquells centres que separen els nois i les noies per motius pretesament religiosos.

La llei, a més, no garanteix els recursos perquè les administracions locals puguin intervenir plenament en la gestió educativa. Tampoc no reconeix la seva intervenció en la supervisió i gestió del procés d’admissió d’alumnes a les escoles del municipi.

L’autonomia de centre és una bona eina per millorar el sistema si tots els centres tenen les mateixes obligacions o possibilitats. Amb la nova llei, pot esdevenir un factor més de desigualtat afavorint la creació d’escoles de primera i escoles de segona, sense uns mecanismes reguladors com poden ser els projectes educatius de ciutat, que queden diluïts si el projecte de llei no canvia.

Per aquestes raons, i algunes altres que afecten molt especialment als i les professionals de l’ensenyament, l’aprovació d’aquesta llei en els termes en què amb tota seguretat ho farà el Parlament de Catalunya és una ocasió perduda, no és la llei que el país necessita, i comporta una decepció pel fet que l’aprovi un govern d’esquerres.