Penedesfera

No és just que una persona que arriba a un aeroport de la Unió Europea amb passaport argentí i intenció de passar uns dies, posem per cas a Catalunya, sigui examinada amb lupa per les autoritats policials una i altra vegada i, davant del dubte, conduïda a una mena de presó de les instal·lacions aeroportuàries on pot arribar a estar-se tres dies confinada.

Fer-ho i posar-li tota mena de traves ho considero una conducta discriminatòria i vexatòria enmig d'una absurda pressumpció de culpabilitat i d'estafa.

Si porta el seu passaport i si té clars els límits temporals que pot passar al nostre país -o sigui el màxim de dies que es pot estar aquí com a turista-, per què ha de presentar milers de papers que han de justificar d'on ve -amb certificat d'empadronament a la població d'origen, cap on va, com és de plena la seva butxaca, quina és la seva feina al país d'origen i com porta el seu nivell econòmic? I per què, en el cas que l'hagi convidat un familiar o un amic (gest molt natural que emana de l'amor humà)aquest parent o amic ha de presentar la seva escriptura de propietat o el contracte de lloguer on s'especifica els metres quadrats de la seva vida domèstica i privada, a més d'un certificat de convivència que ha de demostrar que a casa seva encara hi cap algú més perquè la relació entre els que hi viuen i els metres quadrats de què disposa així ho permet. Per què? Ens hem tornat tots bojos?

Com que ara mateix em trobo en aquesta mena de tràmits perquè estic a punt de rebre a casa parents argentins (descendents del Justino Pinyol Pascual, germà del meu avi, que va emigrar a l'Argentina l'any 1909), he expressat en diferents llocs la meva queixa per tot aquest procés tan ofegador i irrespectuós amb les persones.

I en resposta a tot plegat, i com ja vaig explicar en aquest bloc, el president del Casal Argentí de Barcelona, m'ha facilitat, entre d'altres, tots els requeriments oficials que els meus parents i jo hem de complir si és que volem tornar a abraçar-nos, ara en terres catalanes (perquè ja ho vam fer el juliol passat en terres argentines sense que jo no hagués de presentar res més que el passaport d'un país que no és el meu però que, ara com ara, m'identifica oficialment.

Trobareu tots aquests requeriments i obligacions (les fases d'una gimcana legal que emprenya de veres) si continueu llegint el post. I és que em ve de gust compartir-los amb vosaltres perquè vull que us feu al cas d'aquesta mena de realitats que ens expliquen com a país segrestat per un estat ben particular...