Penedesfera

Aquesta setmana passada s’ha portat a terme a Barcelona un fòrum sobre governança descentralitzada i prevenció de conflictes. Ha estat el primer d’una sèrie de fòrums que volen repetir-se en els anys propers, organitzat per la Generalitat de Catalunya, a través de l’Oficina de Promoció de la Pau i dels Drets Humans, per l’Institut Català Internacional per la Pau i per l’UN Staff College, un organisme dels sistema de Nacions Unides dedicat a la formació i a donar suport al procés de reforma del propi sistema de NNUU.

Aquest esdeveniment ha reunit a Barcelona una quinzena de coordinadors regionals de les diferents agències de Nacions Unides a diferents llocs del món (Macedònia, India, Filipines, Indonèsia, Guatemala, Bosnia – Herzegovina) juntament amb experts catalans i espanyols, per analitzar diferents processos de pau i veure com la governanaça descentralitzada, entesa com un procés de devolució de poder, pot ser un element de prevenció o, en el seu cas, de resolució de conflictes.

Es va prendre com a marc general l’experiència de Catalunya i Espanya, i va comptar amb la participació del president de l’Institut d’Estudis Autonòmics i ex-vicepresident del Tribunal Constitucional d’Espanya, Carles Viver i Pi-Sunyer, així com un ex-assessor del president Ibarretxe del govern Basc, Gorka Espiau, i d’un investigador del CSIC, Luis Moreno. També va comptar amb la participació activa de Rafael Grasa, president de l’ICIP i expert en processos de pau. A partir d’aquí, es van analitzar diferents situacions: Macedònia, república que havia format part de la ex- Iugoslavia; igualment Bòsnia – Herzegovina, on no s’ha superat la divisió interna entre bosnians croats, serbobosnians i bosniansmusulmans, i on les ferides de la neteja ètnica continuen planant sobre el present i el futur del país; Kerala, estat federal de la India, que es va posar com a model d’autogovern; o bé Filipines, amb la regió de Mindanao, on hi ha dos moviments guerrillers i separatistes: un grup armat de base ideològica maoista i un altre islamista. I Indonèdia, un pais immens, amb 17.000 illes, i l’extensió del qual aniria des d’Islàndia fins a Grècia, on hi ha la regió autònoma d’Aceh, amb un difícil encaix amb l’estat d’Indonèsia. I Guatemala, que es va posar com exemple de país amb un estat fallit, que no és capaç d’assegurar un mínim de benestar per a la població, amb una fiscalitat pràcticament inexistent, i amb una violència que provoca més morts ara que no pas quan hi havia guerra civil, encara no fa quinze anys.

Diverses coses van quedar clares: no hi ha receptes, ni es poden traslladar exemples d’un país a un altre, d’un procés a un altre. Però sí és necessari fer un llistat de resultats, de lliçons apreses, d’aspectes positius i negatius.

Cal un mínim gruix de poder central, i cal un mínim de desenvolupament econòmic, social i polític. La descentralització pot resoldre situacions de conflicte si hi ha una regió o comunitat amb una personalitat pròpia, amb una cultura, una llengua, una història comunes, i amb un sentiment de pertinença. És a dir, amb una cohesió pròpia.

És en aquest sentit que l’experiència de Catalunya pot ser útil per a altres situacions de conflicte. També per això un dels trets distintius de l’Institut Català Internacional per la Pau és el de l’anàlisi i la facilitació d’acord en processos i conflictes de base etnopolítica. En aquest marc, l’ICIP es planteja com un dels seus objectius la posada en marxa d’un observatori sobre aquest tipus de conflictes.

Per això ha estat important la realització d’aquest Fòrum, precisament a Barcelona, a Catalunya.