Els portadors de les essències
Tot i que sempre repeteixo que sóc quintinenc, de Sant Quintí de Mediona, no vaig nèixer i viure en aquest poble durant els primers tres anys de vida -que no crec que marquin en excés en la creació del món propi-. Posteriorment, encara que casa meva estava en aquest poble, mai vaig estudiar al mateix poble, i això provocava que moltes vegades hagués de donar explicacions perquè sem considerava ‘veranejant’, que no estiuejant, eh. Un petit estigma que feia que moltes vegades em no fos ‘prou’ quintinenc.
Per sort o per degràcia, la inmigració ha provocat que aquests portadors de les essències que donaven títol de ‘quintinenc’ s’hagin vist tan reduïts que l’hagin acabat donant a tots els nascuts a Catalunya que portem anys vivint aquí, per convertir en ‘marcats’ aquells que han vingut amb passaport, sobretot marroquins. Continuen però donant carnets, donan dret a ser, o no ser, ‘d’aquí’. Curiosament, ara que no hi visc, sóc més quintinenc que quan hi vivia. Un tema que sempre m’ha fet gràcia i que em porta moltes vegades a pensar que un és d’allà on es vol sentir integrat. Però alhora em molesta. Com pot ser que la gent tingui aquesta capacitat per atorgar vist-i-plaus, passaports, etc.?
