Penedesfera

T’aixeques i comences un ritual d’ornament personal, et dutxes, t’afaites, et maquilles, et rentes les dents, et talles els pèls del nas i les patilles. Et vesteixes, una camisa, avui serà  blanca , uns pantalons. Et posaràs una corbata celest o aniràs amb texans. Finalment et mires al mirall, has acabat la teva obra i necessites verificar el resultat. Bé, podries millorar, però et sents vendible, ja sigui per al teu cap, per als teus clients, per al teu amant, per als teus companys de treball, per als teus votants, per a qui sigui. Aquí estàs, niquelat, polit, disposat a sortir al carrer i vendre’t. Has d’entrar per la vista, la resta no importa. Ets un producte més que surt al mercat i com tots sabem el més importants és l’embolcall del producte, la forma, i la marca. Tots en venem. Som mercaderies.

Surts al carrer o navegues per Internet, prens un  cafè a un bar, o escrius al mur del Facebook. Et mostres a la teva possible clientela. Potser siguis jove, pantalons amples de cotó de coloraines, rastas, una arracada a la cella, o potser portis corbata. Amb aquesta primera impressió selecciones una potencial clientela. Després perquè el procés de venda tingui èxit, necessites mostrar les teves credencials, els coneixements, les experiències.

Et vendràs molt bé, si ets algú especial, diferent, per exemple si has viatjat a l’Índia aquestes últimes vacances, si tens relació amb les Tecnologies de la Informació, si ets empresari, ric, guapo, famós, arquitecte, dissenyador, professor universitari, cantant, alcalde o escriptor. Et vendràs molt malament si solament ets una bona persona, solidària, humil, emigrant,  pobre, honest, lleial. Tot això no interessa gens.

Ara bé, això no acaba aquí. Fa anys, als inicis de la societat de consum, els béns ens duraven molt, els tractàvem bé, els manteníem, ens els fèiem nostres. Actualment,  els béns de consum no valen res, els utilitzem i llancem. Aquesta cultura s’està establint a les relacions humanes. Coneixem algú interessant, per exemple, un dissenyador famós,  o un senyor amb corbata, i consumim el seu coneixement i experiència i quan ens cansem , com si fos un objecte que hem comprat  en qualsevol  botiga de tot a cent, ens oblidem i finalment prescindim d’ ell. Consumim a la gent. Ens relacionem amb algú, obtenim tot el que ens interessa i quan veiem que ja no podem sucar-hi més,  l’abandonem en dies, o setmanes. Us sona? Anem al mercat de les relacions humanes  per buscar allò més in, per estar amb ells, consumir-los, i deixar-los i després un altre, un altre, un altre i cada vegada en temps més curts. Això és amor líquid, concepte inventat per Zygmunt Bauman i ho expressa com l’anhel de consumir, d’absorbir, devorar, ingerir i digerir, definitivament d’anihilar. La cultura del consum s’ha establert  a les relacions humanes. Tots ens volem vendre i tots volem comprar, venem fum i el comprem sabent-ho.

Demà, quan t’aixequis, posa’t guapo, surt al carrer amb el cor tan blanc com el que t’agradaria trobar i si el trobes, cuida’l bé.