Penedesfera

Admiro els astuts, ja siguin literaris, de carn i ossos o catalanistes medul·lars. A Fèlix Millet i Tusell se li deu reconeixement, sense més ni més. Amb la barretina i el drap de les quatre barres embolicant el seu procedir ha viscut 30 anys de (i enganyant) l’alta burgesia barcelonina –tan selecta, discreta i brillant ella, tan diferent de la casposa beauty madrilenya–. Proposo la confecció d’un bust a l’entrada del Palau amb una placa que digui: «Tot per mi, la meva única pàtria».

¡Quin personatge tan astut i alambinat! Va aixecar camises a tot arreu: als nacionalistes els va fer creure que era dels seus; als socialistes, que convenia la seva foto per governar; al PP, que com a bon burgès era de dretes. ¡Si fins i tot va enredar el castís Aznar!

De veritat, deixin de sotmetre’l a escarni públic per haver distret, 3, 10, 12 o 20 milions d’euros en només 30 anys. No està sol. No és l’únic. Simplement va cometre un error, el de l’avar: va voler massa i el van enxampar. Així que no es posin tan fantàstics, amics burgesos, amb aquesta cara mig compungida, mig traïda. Millet és la digna prolongació dels protagonistes d’altres estafes de renom a les seves files, el cas Planasdemunt, el cas Banca Catalana, el cas Hisenda, De la Rosa, Kepro… Tots, amb un comú denominador: no van tapar bé les vergonyes, se’ls va veure el llautó.

Com passa amb tot, entre els 100 notables barcelonins, del país, hi ha diversitat. Es protegeixen, això sí, amb la cuirassa de classe. Un advocat defensor amb estirp, Molins de tota la vida, of course, o si em pressionen una mani de protesta perquè aquests altres fets del Palau són l’enèsim atac a Catalunya d’aquests funcionaris espanyols d’Hisenda, la fiscalia i els jutjats. No serà el primer cop que el trilerisme nacional sepulta estafes sublims. Deixin-se de laments, de psicoanàlisi de classe i de llepar-se les ferides. Oblidin-se del fet diferencial per escandalitzar-se. L’astut habita aquí i a Madrid, és sabut.

Ah, per cert, el Jo confesso que Millet va enviar al jutge per redimir les penes, sigui autoria pròpia o aliena, és un incunable. Ni Pablo Neruda, amb el seu Confieso que he vivido, va aconseguir tanta emoció. Els que no sabíem com es penedeix un burgès l’hi agraïm.

(El Periòdico, 21-09-2009)

Fèlix Millet, president de l’Orfeó Català, de la Fundació Orfeó-Palau de la Música (creada el 1992 per captar fons privats) i de la Comissió Executiva del Consorci del Palau (creada el 1983 per rebre ajudes públiques), ha fet sortir a la superfície la porqueria d’un cas que va esclatar al juliol quan la Fiscalia en va ordenar el registre.

Llavors, Millet va protestar iradament, però va dimitir. Ara admet «irregularitats» de 3,3 milions d’euros, haver-se pagat un bo anual d’un milió d’euros i haver venut al Palau un solar amb una revalorització del 100%. Però sembla que la suma «distreta» és molt superior. Ara Millet argumenta que pagava en negre i donava comissions per recaptar subvencions. ¿Quines?

… i podem preguntar-nos si hi tidrà relació el fet que …

Una empresa de Millet sextuplica el capital entre el 2003 i el 2007…

… però …

Amb la seva confessió, Millet ha aconseguit evitar, per ara, una de les pretensions de la fiscalia: que el jutge el citi a declarar i demani alguna mesura cautelar contra ell, com ara la presó.

… mentrestant…

El frau de l’IVA, al Regne d’Espanya, s’acosta al 30% del producte interior brut espanyol.