26 de setembre de 2009
Dia europeu de les llengües, en diuen. Al terme de la primera dècada del segle vint-i-u, el català, idioma d’un poble, documentat des del segle onze i que mai no ha renunciat a l’expressió cívica d’aquesta llengua, continua sense ser oficial ni semblar-ho a les estructures federaloides i confederaloides que haurien de representar-ne els parlants. El català és la llengua pròpia de Catalunya i de molts altres llocs, sí, però fora de la intimitat de les aules catalanes i les plaques dels carrers, el testimoni documental i monumental que retrà compte de la presència dels catalans al llarg dels propers segles es troba sota setge, de forma evident.
Vegi’s, com a fenotip o part aparent d’aquest setge, el nostre no-lloc al règim lingüístic comunitari, vegi’s la TDT de la punyeta, vegi’s qualsevol embalatge de galetes o xampú, agafats a l’atzar, o l’agressivitat de segons qui o segons qui altre, sense que calgui entrar en l’ampli debat sobre íters transdenominatius o interrupcions transmissives, tot plegat no gens espontani sinó fruit d’una política d’estat pigallada de nacionalisme banal i supremacisme o superiorisme, diguem-ho així, d’altres codis lingüístics…
És impossible que els representants d’aquesta comunitat lingüística, negada, qüestionada, menystinguda i volgudament mutilada i dessincronitzada de portes enfora i com més va més acomplexada i emmesellada de portes endins, s’expressin en català a les seus o pseudoseus de la sobirania estatal ni continental: el congrés dels diputats del regne d’Espanya i el parlament del tractat UE. Els catalans, tanmateix, contribueixen amb llurs taxes i esforç fiscal, no tan sols a finançar aquests dos estrats adminstratius, sinó al funcionament mateix d’aquestes dues pseudoseus; i dic pseudoseus, perquè la taxació sense la deguda representació té un nom, una mica fort de sentir però ajustat a la realitat: se’n diu tirania. I la tirania, si bé ben apoltronada, no té seu; només té una trona a l’infern.
Som la primera generació de catalans que, per un esforç de coratge, prou meritori en el moment que es produí, pocs anys després de ser esclafats vilment i roïna, ens podem dir com ens diem. Si em vull dir Francesc, ja ningú no s’ha de permetre esmenar-me la plana i dir-me que em dic d’una altra manera; pot semblar banal, però durant quasi tres-cents anys no hi havia manera possible de fer-ho, això. L’esforç de coratge esmentat, però, ha tingut un recorregut: una espurna, teies i encenalls, una ventada de dignitat i tornem-nos-en a fer la nostra vida, amb voluntat de normalitat. Davant del fet evident que l’estat de les coses es va consolidar en la línia de no deixar-nos existir de cara a l’exterior i d’anar-nos mirant d’absorbir i substituint lleis i idiosincràsies, la primera generació de catalans de nom hem de reaccionar. Ens devem als catalans d’ahir, als de demà i a nosaltres mateixos, aquí i ara.
És tan bona notícia com pèssima situació, i m’explicaré, que hi hagi la miríada d’iniciatives i plataformes i organitzacions que hi ha que suplanten l’acció que correspondria al nostre govern en matèria de defensa de la nostra llengua, ja ho digué Solà recentment. M’explico: que hi hagi mil i una pro-oficialitats, cal, oi tant, plataformes per la llengua, l’etiquetatge i no sé què més és un òptim, innegable reflex que les constants vitals del cos són robustes; el català respira, amb el nas tapat, sí, però amb uns pulmons que ja els agradaria a molts d’altres. Que calguin, però, implica que alguna cosa falla en la nostra política, alguna de ben grossa: tenim un pre, sub o semigovern que no fa per nosaltres el que hauria de fer. Si a això hi afegim la tirania que ens ve de fora, per acció o per omissió, o perquè ja els va bé, en d’altres països, als que són a la cresta de l’ona interestatal westfaliana, trista i reduccionista, de viure sobre els lloms d’un conjunt de pobles més aviat domesticats o recessius, o indòmits a què cal, segons llur "bon" entendre, continuar aixafant i denigrant; doncs això afegit, la situació resultant és preocupant, un xic poc tant força molt íssim prou, ja està bé, home!
A tots els pobles del món: germans, existim i volem fer el camí amb vosaltres, en peu d’igualtat. Als quatre tirans que quedeu i que penseu continuar vivint de la renda d’asimetries interètniques historificades com si es tractés de veritats i necessitats ontològiques, prement-nos els collons com si vereméssiu, sapigueu que mai no ens aixafareu, que ben aviat se us acabarà el qüentu i que l’estaca aviat us la podreu fotre per on us càpiga, o sigui pel cul, ha quedat prou clar? Repeteixo, us ha quedat, bon dia, ben clar i CATALÀ?
Molt bé, així m’agrada: idò, bon dia de les llengües! I recordeu, si Nadal és pau i alegria, que sigui Nadal cada dia…
