DROGA I EXCLUSIÓ SOCIAL: UNA VISIÓ ANTROPOLÒGICA per Joan Manuel Cabezas
Quan a sobre de la pluralitat cultural, pròpia de la nostra condició humana (és a dir: diverses maneres de dir, fer, ser, i pensar) hom hi diposita elements advertits i assenyalats com a fora de la legalitat establerta en un moment i lloc concrets, aleshores tenim la dissort de contemplar un mecanisme d’economia mental, eficaç pel que fa a la seva capacitat de donar sentit sense relativitzar ni mirar més enllà del que els prejudicis puguin mostrar com a ‘real’. En el cas de les drogues situades en la il·legalitat, això s’esdevé amb una contundència ben evident, que posa en combinació diversos factors, per dir-ho d’alguna manera.
De quins factors parlo? L’arbitrarietat (o no) amb la qual s’ha decidit col·locar certes substàncies per sota del dintell de la llei, l’alarma social que provoca els suposats efectes nocius (per a la salut i per a la convivència) que se’n poden derivar del seu consum, el perill que sectors prèviament inferioritzats i marginalitzats (joves,immigrants pobres, etc.) trobin en elles un mitjà idoni o bé d’autorealització o bé d’avituallament econòmic –en tots dos casos, sovint com a conseqüència de comptar amb poques més opcions- , i l’existència de rigoroses penes legals dirigides al consum i, sobretot, al comerç amb aquests fàrmacs il·legalitzats.
El resultat de la colisió forçosa entres alguns d’aquests factors, o tots, serà, com no pot ser un altre, el de generar més proves que tinguin per objectiu justificar i legitimar la repressió cap als sectors més pauperitzats i/o exclosos de la societat.
Als factors abans esmentats se n’ha d’afegir un altre que mai no es contempla: la joventut és, cada cop més, un llarguíssim ritual de passatge, una geografia simbòlica situada en la frontera de la societat ‘normal’, i aquesta condició liminal, marginalitzada, implica la necessitat de generar nombrosos rituals socials de cohesió, de tota mena. Per
exemple: potser troben en el gest, la implicació, l’atmosfera, i el gregarisme de fumar-se un porro molt més que no pas un estat alterat de consciència, és a dir, molt més que un colocón. Sovint, fumar-se un peta, per continuar amb aquest exemple, és la demostració, davant del grup, que s’és un d’ells, que hom s’hi ha adherit, i que mitjançant això rep el vist-i-plau per a identificar-s’hi i participar-hi. També ho és emborratxar-se amb ví, cervesa, ginebra, rom, vodka o whisky, encara que es tracti de drogues legalitzades, tot i que tinguin efectes sobre la salut nefastos, com també el
tabac. I efectes negatius contra la convivència, no cal dir-ho. Fixem-nos en una cosa: a l’igual que les drogues il·legalitzades, l’alcohol és paradoxal, doncs actua com un lubricant social (té un efecte de comunalització) i, ensems, pot ésser un desintegrador social (genera conflictes, violència i desestructuració).
No és gens estrany que el líder adolescent o el jove dur d’un grup d’amics sigui fumador de porros, o tingui accés a d’altres drogues il·legalitzades. Tampoc és gens estrany que es reuneixin joves ‘autòctons’ i ‘immigrants’ per a consolidar els seus vincles socials mentre consumeixen substàncies situades fora de la llei. En tots aquests
casos, hi ha haurà qui ja tindrà la coartada per a subratllar la condició problemàtica, ‘anti-social’ i automarginal de joves i immigrants de classe baixa. Les persones (autòctones o immigrants, tant se val) que estiguin lluny de l’exclusió social i que consumeixin qualsevol tipus de substància psicoactiva, dins o fora de la legalitat, mai no seran vistes, a primer cop d’ull, com a potencialment corrosives de la convivència.
En la carretera, milers de conductors i vianants han perdut la vida en mans d’aquests ‘exemplars’ ciutadans, d’altres d’ells continuen amb el seu estatus impol·lut, doncs aquest beure alcohol i fumar tabac continua veient-se com quelcom situat a dins d’una suposada ‘normalitat’. Normal? La normalitat és una convenció social consistent en situar en una graella classificatòria accions, persones, grups i pensaments dins del que han fabricat la graella qualifiquen de ‘normal’. No hem dit que les funcions de totes aquestes drogues són les mateixes? Integradores i disgregadores. Paradoxals, com la vida mateixa. Ni bones ni dolentes pel que són, si no per a què s’utilitzen i com s’empren. Però no, sembla ser que interessa que es perpetuï la creació constant d’esferes de la nostra realitat social que continuïn funcionat sota terra, a les catacumbes, ocultes, il·legals, en els limits de la condició social, ocupades per persones marginalitzades (per
edat, origen, classe social…) que sempre poden funcionar bé com a bocs expiatoris.
Ens omplim la boca de ciutadania i de democràcia, però es fa ben poc per a deixar que des de les altes instàncies del poder i de la creació d’opinió es continuïn forjant claveguerams on enviar sempre aquelles persones i grups que la societat hegemònica considera, en un moment o altre, que estan ‘fora’ de la ‘normalitat’. Tal com sona…
De quins factors parlo? L’arbitrarietat (o no) amb la qual s’ha decidit col·locar certes substàncies per sota del dintell de la llei, l’alarma social que provoca els suposats efectes nocius (per a la salut i per a la convivència) que se’n poden derivar del seu consum, el perill que sectors prèviament inferioritzats i marginalitzats (joves,immigrants pobres, etc.) trobin en elles un mitjà idoni o bé d’autorealització o bé d’avituallament econòmic –en tots dos casos, sovint com a conseqüència de comptar amb poques més opcions- , i l’existència de rigoroses penes legals dirigides al consum i, sobretot, al comerç amb aquests fàrmacs il·legalitzats.
El resultat de la colisió forçosa entres alguns d’aquests factors, o tots, serà, com no pot ser un altre, el de generar més proves que tinguin per objectiu justificar i legitimar la repressió cap als sectors més pauperitzats i/o exclosos de la societat.
Als factors abans esmentats se n’ha d’afegir un altre que mai no es contempla: la joventut és, cada cop més, un llarguíssim ritual de passatge, una geografia simbòlica situada en la frontera de la societat ‘normal’, i aquesta condició liminal, marginalitzada, implica la necessitat de generar nombrosos rituals socials de cohesió, de tota mena. Per
exemple: potser troben en el gest, la implicació, l’atmosfera, i el gregarisme de fumar-se un porro molt més que no pas un estat alterat de consciència, és a dir, molt més que un colocón. Sovint, fumar-se un peta, per continuar amb aquest exemple, és la demostració, davant del grup, que s’és un d’ells, que hom s’hi ha adherit, i que mitjançant això rep el vist-i-plau per a identificar-s’hi i participar-hi. També ho és emborratxar-se amb ví, cervesa, ginebra, rom, vodka o whisky, encara que es tracti de drogues legalitzades, tot i que tinguin efectes sobre la salut nefastos, com també el
tabac. I efectes negatius contra la convivència, no cal dir-ho. Fixem-nos en una cosa: a l’igual que les drogues il·legalitzades, l’alcohol és paradoxal, doncs actua com un lubricant social (té un efecte de comunalització) i, ensems, pot ésser un desintegrador social (genera conflictes, violència i desestructuració).
No és gens estrany que el líder adolescent o el jove dur d’un grup d’amics sigui fumador de porros, o tingui accés a d’altres drogues il·legalitzades. Tampoc és gens estrany que es reuneixin joves ‘autòctons’ i ‘immigrants’ per a consolidar els seus vincles socials mentre consumeixen substàncies situades fora de la llei. En tots aquests
casos, hi ha haurà qui ja tindrà la coartada per a subratllar la condició problemàtica, ‘anti-social’ i automarginal de joves i immigrants de classe baixa. Les persones (autòctones o immigrants, tant se val) que estiguin lluny de l’exclusió social i que consumeixin qualsevol tipus de substància psicoactiva, dins o fora de la legalitat, mai no seran vistes, a primer cop d’ull, com a potencialment corrosives de la convivència.
En la carretera, milers de conductors i vianants han perdut la vida en mans d’aquests ‘exemplars’ ciutadans, d’altres d’ells continuen amb el seu estatus impol·lut, doncs aquest beure alcohol i fumar tabac continua veient-se com quelcom situat a dins d’una suposada ‘normalitat’. Normal? La normalitat és una convenció social consistent en situar en una graella classificatòria accions, persones, grups i pensaments dins del que han fabricat la graella qualifiquen de ‘normal’. No hem dit que les funcions de totes aquestes drogues són les mateixes? Integradores i disgregadores. Paradoxals, com la vida mateixa. Ni bones ni dolentes pel que són, si no per a què s’utilitzen i com s’empren. Però no, sembla ser que interessa que es perpetuï la creació constant d’esferes de la nostra realitat social que continuïn funcionat sota terra, a les catacumbes, ocultes, il·legals, en els limits de la condició social, ocupades per persones marginalitzades (per
edat, origen, classe social…) que sempre poden funcionar bé com a bocs expiatoris.
Ens omplim la boca de ciutadania i de democràcia, però es fa ben poc per a deixar que des de les altes instàncies del poder i de la creació d’opinió es continuïn forjant claveguerams on enviar sempre aquelles persones i grups que la societat hegemònica considera, en un moment o altre, que estan ‘fora’ de la ‘normalitat’. Tal com sona…
(No hi ha valoracions encara)
Loading ...
Loading ...
Ajuntament del Vendrell
