Penedesfera

Ho sento molt: la nominació de Johann Cruyff com a seleccionador nacional de Catalunya em deixa perplex. Perplex i, a més a més, fora de joc. És un pas més en un camí equivocat. Una decisió que pagarem molt cara. I la pagarem molt cara perquè contribuirà a devaluar encara més un dels nostres principals actius com a país -la llengua- en un moment en què, més que mai, calen gestos precisament en la direcció oposada. No crec que dir això sigui pecar de radical ni d’integrista. Al revés: crec que és completament coherent amb la idea d’una selecció nacional catalana. Fer-nos creure que Cruyff és un exemple d’integració a la realitat catalana em sembla francament una indecència. Cruyff podrà ser exemple de moltes coses, però no precisament d’aquesta. Al revés: es tracta d’algú que, havent triomfat merescudament en el seu àmbit i dotat d’una extraordinària projecció pública, no ha sentit mai la necessitat de fer gestos en el sentit que molts hi volen veure i que molts li hauríem agraït. Malgrat la situació de privilegi de què ha gaudit a través de l’entorn que l’ha acollit, s’ha negat a parlar la llengua no pas perquè no hagi pogut, sinó perquè no ha volgut. Diguem-ho clar. Perquè, evidentment, de possibilitats per fer-ho no li han faltat. Com defensarem a partir d’ara davant les persones nouvingudes la necessitat de fer un esforç per conèixer la llengua del país? Quin discurs classista farem servir per dir-los que ells sí que l’han d’aprendre però el Johan no? Em sembla respectable que Cruyff no parli el català. Hi té tot el dret, com totes les persones que viuen i treballen en aquest país. Però, si us plau, no el posem com a icona d’una cosa que no és.

Ara bé, potser sóc jo el que m’equivoco. Potser sóc jo el que vaig errat creient que la selecció nacional de futbol és un instrument i no pas una finalitat en si mateixa. Potser sóc jo el que vaig errat creient que importa més guanyar en coherència i credibilitat que no pas fer gestos buits de contingut i de cara a la galeria. Potser sóc jo el que vaig errat creient que la llengua té més importància de la que, en realitat, estem disposats a concedir-li, encara que ens omplim la boca fent veure el contrari. Potser sóc jo el que m’equivoco creient que estem abusant del joc de seduir a qualsevol preu, buscant només cops d’efecte i cortines de fum. Tal vegada m’equivoco pensant que per a segons quines guerres no s’hi val a contractar mercenaris. Potser sí que m’equivoco…

Per cert, Johan: l’altre vas dir que no volies “violar” el català, oi?. Doncs bé, no pateixis per nosaltres, Johan: pots violar la nostra llengua de la mateixa manera que has violat el castellà, l’anglès, l’alemany i fins i tot –com tu dius- l’holandès. No et preocupis, Johan: no cal que ens tinguis tant de respecte. Viola la nostra llengua, que ja hi estem acostumats. Si aquest és el problema, sàpigues que tens llicència per violar.