La qüestió del vel
Sí, us ho admeto, hi ha temes que em superen. A la darrera escola de formació de la Federació Alt Penedès-Garraf de JSC vam parlar sobre la qüestió del vel. He llegit, he escoltat, he pensat i segueixo sense aclarir quina ha de ser la meva postura al respecte.
M’encanta el model laicista francès on els signes religiosos es guarden per la intimitat i no es poden portar a escoles o centres públics. Sens dubte la separació radical Església-Estat és allò que desitjaria i ho considero un model molt avançat. Dit això, entenc que en un estat democràtic la seva constitució ha de primar els drets de l’individu, doncs és a les dictadures allà on només es mira el col·lectiu. Per tant, llibertat d’expressió i de culte, podrien veure’s vulnerades amb aquest sistema.
El motiu d’aquesta reflexió ve donada òbviament perquè el jutge de l’Audiència Nacional, Gómez Bermúdez, va expulsar a una advocada musulmana de la sala per portar un mocador. Efectivament aquí probablement ens trobem amb un problema de manca d’imparcialitat, doncs segur que aquest magistrat no l’hagués expulsat per portar un penjoll amb una creu.
Dit això, m’agrada la proposta d’en Dionisio Llamazares a “El País”. És una proposta salomònica, dins de les possibilitats de fer quelcom salomònic amb un mínim d’èxit. La seva proposta és la danesa: Policia, fiscals, jutges, mestres d’escola pública i tots els representants de l’Estat no poden portar cap mena d’identificació religiosa i, en canvi, aquesta advocada en concret o una alumna d’una escola sí que podrien lluir algun signe religiós, en tant que no representants de l’estat. Val a dir que és una possibilitat viable, que defensa la laicitat de l’estat, garanteix la llibertat d’expressió o religiosa de l’individu, en tant que no representant de l’estat i aclareix un altre problema important existent a Espanya, com ha estat la vaga dels jutges. Aquests, com a representants de l’Estat i donat el seu caràcter especial de poder, no haurien d’estar autoritzats a exercir el seu dret a vaga.
M’encanta el model laicista francès on els signes religiosos es guarden per la intimitat i no es poden portar a escoles o centres públics. Sens dubte la separació radical Església-Estat és allò que desitjaria i ho considero un model molt avançat. Dit això, entenc que en un estat democràtic la seva constitució ha de primar els drets de l’individu, doncs és a les dictadures allà on només es mira el col·lectiu. Per tant, llibertat d’expressió i de culte, podrien veure’s vulnerades amb aquest sistema.
El motiu d’aquesta reflexió ve donada òbviament perquè el jutge de l’Audiència Nacional, Gómez Bermúdez, va expulsar a una advocada musulmana de la sala per portar un mocador. Efectivament aquí probablement ens trobem amb un problema de manca d’imparcialitat, doncs segur que aquest magistrat no l’hagués expulsat per portar un penjoll amb una creu.
Dit això, m’agrada la proposta d’en Dionisio Llamazares a “El País”. És una proposta salomònica, dins de les possibilitats de fer quelcom salomònic amb un mínim d’èxit. La seva proposta és la danesa: Policia, fiscals, jutges, mestres d’escola pública i tots els representants de l’Estat no poden portar cap mena d’identificació religiosa i, en canvi, aquesta advocada en concret o una alumna d’una escola sí que podrien lluir algun signe religiós, en tant que no representants de l’estat. Val a dir que és una possibilitat viable, que defensa la laicitat de l’estat, garanteix la llibertat d’expressió o religiosa de l’individu, en tant que no representant de l’estat i aclareix un altre problema important existent a Espanya, com ha estat la vaga dels jutges. Aquests, com a representants de l’Estat i donat el seu caràcter especial de poder, no haurien d’estar autoritzats a exercir el seu dret a vaga.
(No hi ha valoracions encara)
Loading ...
