Ella contra el món
Ella té la sensació de que tot està en la seva contra. Té la sensació de que tothom s’ha posat d’acord per donar-li l’esquena i declarar-li la guerra. Ella contra el món, el món contra Ella.
Avui, la petita plora desconsoladament. Feia temps que no plorava així. Es podria dir, fins i tot, que ho enyorava. Ha plorat fins que el cos li ha dit prou, que ja no tenia més llàgrimes.
Ella no sap què fer. Sap que si lluita contra el món, perdrà. Són masses contra ella sola. Però, de fet, és l’única sortida que té. No es rendirà pas. Si es rendís, tothom faria amb ella el que voldria i ella no ho pensa permetre.
Així que, decidida a lluitar, agafa les seves armes: la valentia, la confiança i l’autoestima. I corre. Corre fins que no pot més, i lluita. Lluita fins que la valentia, la confiança i l’autoestima queden reduïdes a cendres.
Ha perdut. Ella ha perdut. No es pot lluitar sol, i Ella ho sap. I ella, ella no és cap heroïna de novel·la cavalleresca. És una persona de carn i óssos, que perd i guanya, que lluita i es rendeix, que riu i plora.
Malgrat tot, després de la batalla i cansada de la lluita, Ella recull les seves armes (la valentia, que s’ha tornat poruga, la confiança i l’autoestima que ara han perdut tot el seu sentit) i se les emporta a casa. Les arreglarà i, un dia, tornarà a enfrontar-se amb el món. Potser guanyarà o potser perdrà, però el que està clar és que si no ho intenta, ho té tot perdut.
