Penedesfera

Cada cop que la Unió Europea fa un pas endavant en el seu procés de construcció i consolidació, surten els pessimistes, amb gran aparell de difusió, a criticar-lo. Uns perquè considerant que el pas és poc, que més que fer Europa pas rere pas, caminant, l’hauríem de fer com el que corre els cent metres lliures, a tota velocitat i, amb una mica de sort, quedar-nos sense alè. Altres, el de “l’altre món o altre Europa és possible”, venen utopies, que no expliquen mai quines són (Una altre Europa és possible; podrien explicar algun dia quina). Apunt: cal recordar un cop més, que les gran utopies, normalment, han esdevingut grans règims totalitaris.

Els uns i els altres, o no creuen en Europa o la volen construir per sobre les realitats, més rapit que les realitats que la conformen, cosa que ve a ser el mateix que no creure-hi. Quan les coses es fan més rapit que les realitats, quan es força massa les realitats, els fracàs està garantit.

La Unió Europea és, avui, un fet, és quelcom que existeix, és una nova realitat. Podria ser-ho més?. Potser sí, o potser no. En qualsevol cas és el que és; i de per sí, és un èxit històric. Fa menys de 70 anys, els Europeus estàvem en guerra els uns contra els altres. No era “una guerra”; n’era una més d’una llarga seria de guerres. Segles i segles de barallar-nos. Mínim, des dels romans (Passant per Asterix i Obelix i la poció màgica que alguns pensen que existeix). Fa 20 anys, Europa estava dividida, netament enfrontada ideològicament. Europa era l’escenari de la confrontació ideològica entre la llibertat i el dirigisme controlador; entre l’individu i la negació del mateix en favor del “col•lectiu”. Els dirigents de la confrontació ideològica encara estan vius; alguns dels que van viure, varen patir, la segona guerra mundial, encara estan vius.

En el mon de les idees, no podem oblidar, tampoc, que el concepte de l’Estat Nació, el que ara volem anar superant amb els organismes sobre nacionals, és una formulació, una invenció, de l’Europa moderna. Si volem oblidar aquests fets i molts d’altres, que si fem memòria tots recordem, Europa es construeix molt lentament. Si volem recordar aquest fets, si acceptem quina era la realitat sobre la que es va començar a construir, Europa és la història d’un èxit.

Aquest cop, com malauradament no podia ser d’altre manera, ha passat el mateix. La Unió Europea ha anomenat el seu President, Herman van Rompuy, y el responsable de Exteriors, que serà la responsable, Catherine Ashton. Un pas important, molt important, com a consolidació del present i garantia de futur de la Unió que estem fem cada dia. Un pas important, molt important, en el procés de cessió de poder, si es vol de petita cessió de poder, però cessió a la cap i a la fi, dels Estats Nació europeus cap a la nova estructura europea.

Un cop més, tots els pessimistes (Els de l’acceleració i els del “l’altre europea és possible”), surten a criticar. S’obliden que tots, des de que el mon és mon, avancem i fem camí, un pas rere pas.

Per variar, també tenim el discurs crític de l’enyorança dels grans líders. Donat que qualsevol temps passat va ser millor, (Algun, sobretot per aquells que no el tingueren de viure), es pregunten: on són els grans líders que varen fer Europa?. La resposta és, no hi son. La conclusió, pels d’aquest discurs, és doncs: tot és un fracàs, Europa no avança i s’encalla. S’obliden els seus autors que varen ser discrets alts funcionaris i ministres com Jean Monet, Paul Henry Spaak, Jacques Delors i tants d’altres, grans desconeguts quan foren anomenats, els que més, o molt, ajudaren a construir Europa. El projecta Europeu d’avui l’han fet possible molts i molts ministres i alts funcionaris quasi desconeguts; l’han fet, l’hem fet, tots els europeus. Alguns d’ells després han estat grans líders per que han fet bé el que prèviament els hi tocava fer. Espero que el mateix els hi passi a van Rompuy i Ashton.

Un pas més en la bona direcció, i fer un pas més sempre, sempre, és positiu.