Penedesfera

Sé que el que diré pot semblar una tonteria, i potser ho és. Neix de una profunda inquietud i de una, no menys, profunda sensació de cosa mal feta. També d’un sentiment de vergonya. Del sentiment de vergonya que, normalment, tens quan intentes que siguin els altres els qui et solucionin els problemes.

Neix d’una pregunta. El que els polítics varem fer malament, (Si volem ser generosos amb nosaltres mateixos; no varem fer massa bé), cal que ho solucioni el Tribunal Constitucional?. Formulada d’una altre manera, hem de passar a el Constitucional la responsabilitat dels nostres errors?. No és una mica perillós aquest joc?.

Qualsevol persona mínimament honrada ha de reconèixer que en el procés de reforma del Estatut ens varem equivocar tots. TOTS, amb majúscules. No es tracta de fer una llarga, seria necessariament llarga, llista dels errors dels uns i dels altres. Tots, si som honrats amb nosaltres mateixos, la sabem. A més, els errors de tots es poden resumir en un de sol: varem convertir el instrument que ens permet fer política en l’objectiu de la política. La reforma del Estatut, el nou Estatut tant li fa, es va fer pensant en la tàctica política del dia a dia.

Potser cal que reconeguem que tots, repeteixo tots, ens varem equivocar. No cal, ens tornaríem a equivocar, que entrem en la discussió de qui més o qui menys. Potser que reconeguem que no es just passar a els altres els problemes que nosaltres hem originat. El just és solucionar-los nosaltres mateixos. Potser que reconeguem que en la vida parar i dir: ens hi posem de nou i ara ho fem bé, que en la vida reconèixer que t’has equivocat i tornar a començar, només ho fan els valents, els qui es tenen autoestima. Els covards, mai, mai, reconeixen els seus errors.

No parlo de legitimitats. De la legitimitat de l’actual Estatut, que la te tota. De la legitimitat del Constitucional de pronunciar-se, que la té tota. De la legitimitat dels Partits Politics, de fer el que en el seu moment varen estimar per convenient i el que estimin. Parlo de política. Parlo de la necessitat d’assumir que ens varem equivocar, (Jo, com a membre de la Ponència redactora, n’assumeixo la meva part). Parlo de que tenim un problema polític i és obligació dels polítics solucionar-ho. No val el protegir-nos darrere el Tribunal Constitucional, o el poble de Catalunya o el conjunt d’Espanya.

No nego la necessitat, en aquell moment, de reformar l’Estatut. De fer un pas important en l’autogovern. D’aprofundir en el dibuix autonòmic de l’Espanya autonòmica. Negar certes coses es com negar la capacitat d’evolucionar. No ho negava aleshores, quan varem fer la reforma del Estatut, ni ho nego ara. Però fem-ho bé; els cops que hem volgut fer-ho bé ens en hem sortit.

No crec en una “resposta política”, penso que seria un error més. Demano l’esforç de tots per trobar una “solució política”. El primer pas de la qual és, deixem de fer tacticisme. El segon, reconeguem que tots ens varem equivocar. El tercer, assumir tots les nostres responsabilitats. Quant, i el més important, recordar-nos un cop més que si estem en la vida política és per solucionar problemes, no per generar-los. Ordenats així els temes una pregunta: no és possible, abans o després del pronunciament del Constitucional, fer ben fet el que, per tacticisme, varem fer malament.

Segurament el que acabo de dir és una tonteria. O la tonteria la varem fer abans?.