‘El respirar dels dies’ de Josep M. Esquirol
Ja fa unes quantes setmanes que vaig llegir aquesta -com diu el subtítol- reflexió filosòfica sobre el temps i la vida, però en vull parlar perquè m’he adonat que, a mida que han anat passant els dies, les idees que l’autor hi aboca han anat creixent dins meu i han fet pòsit. L’assaig El respirar dels dies de Josep Maria Esquirol no és un d’aquests llibres que et passen per les mans sense pena ni glòria, i si bé n’hi ha que et diverteixen o d’altres que t’inquieten, la virtut d’aquest és que et convida a la serenitat. I això encara té més mèrit si tenim en compte que allò de què l’autor parla durant els nou capítols del llibre, no és altra cosa que l’etern tema del temps -i no sabria dir si això és una paradoxa o només ho sembla- que ens preocupa tant i que ocupa, cada dia a una hora o altra, els nostres pensaments.També es parla de l’excés i el temps accelerat, de la necessitat actual de cremar etapes i de consumir novetats, siguin ginys o informació, i de com tot plegat ens ofega i no ens permet mesurar la dimensió real del viure. Ho volem tot, ja siguin vivències, informació o possessions, però els dies tenen ara la mateixa durada que abans, i és el mateix delit de viure-ho tot el que ens fa sentir atapeïts de vida, estressats; i en canvi, només si som capaços de desbrossar el nostre voltant i d’aturar-nos a mirar el que roman i no el que passa, podrem percebre sense dolor el pas del temps a través nostre: Significativament, de fer la vida més agradable se’n diu també fer-la més ‘passadora’. En no oferir resistència, i ser un tot amb el flux, no hi ha fregament, i menys encara xoc frontal i oposició. És aleshores que tot esdevé més fàcil. [...] I sí que, excepcionalment, succeeix que en no fer cap esforç per sostreure’s a l’escolament, desapareix la percepció del temps per donar lloc a una mena de placidesa i d’intemporalitat. Tal vegada això passa perquè quan dues coses es mouen a la mateixa velocitat i en el mateix sentit aleshores sembla que res no es mogui.
Llegint aquest llibre de Josep Maria Esquirol, sovint he pensat en la saviesa d’aquells que han estat capaços de defugir la llum falsa dels miralls i han acordat la seva vida als ritmes de la natura fins a ser la terra en la qual viuen. D’això i de tantes altres coses concomitants amb aquesta, és del que parla l’assaig El respirar dels dies, la lectura del qual recomano ara que els vespres, més llargs, conviden a repensar la pròpia vida abans no tornin els esclats de llum i saba de la primavera. És convenient que ens aturem de tant en tant i corregim la nostra posició en el món, i els mesos de tardor i hivern hi ajuden: Tal vegada la veritable experiència mística consisteixi en una mena d’alienació similar a la de la nit: no dissoldre’s per predre’s, sinó dissoldre’s per després recuperar-se, això sí, no pas en un ‘ego’ més inflat, sinó en un sí mateix més humil.
Abans que morís, vaig sentir el Dr. Jordi Sabater Pi que deia que el gran error de l’ésser humà era haver-se cregut per damunt de les altres espècies del planeta i que això i no res més és el que ens ha dut a destruir-lo i a destruir-nos com ho estem fent. Potser sí que aquest és el nostre gran pecat, i només hi hagi esperança si som capaços de respirar pausadament, sense inflar-nos el pit fora mida, al mateix ritme que ho fan la terra i els dies.
