Penedesfera

Us contaré una història si més no curiosa… Es tracta de la història de una flauta, petitona, xicarrona, però amb molta trempera, acompanyada, molt ben acompanyada, d’un parell de … picarols, si si, picarols, … cascavells, dels que sonen.

Els picarols, no es penseu pas que són coses vulgars i banals. De cap de les maneres. Els arqueòlegs han trobat picarols en excavacions a l’Anglaterra del temps de l’Imperi Romà. Picarols d’or o de plata, cròtals, que es posaven en els cavalls de guerra dels cavallers medievals per a lluir i com a símbol de riquesa. Els picarols es creia que portaven bona sort i protegien del mal i de la malaltia; portaven riquesa o una altra mena de bona fortuna, però el seu ús pràctic, real, era el de botzina o clàxon. Els trineus són més difícils d’aturar que els carros, i en alguns llocs les lleis manaven que tots els trineus tinguessin picarols. Aquestes lleis són encara vigents en alguns llocs al Canadà.

Durant els primers anys 1800 (fa 200 anys) es va crear a East Hampton, Connecticut, a 2 hores des de NY, en cotxe, una pròspera indústria de picarols per als trineus. Els picarols produïts allí es venien per tots els EEUU d’Amèrica del nord i eren molt populars al Nord-Est. A Medford de Massachusetts, a prop de Boston, a 4 hores de NY en cotxe, les curses de trineus eren una diversió popular d’hivern. L’espectacle de picarols que dringaven i cavalls que s’esforçaven per a aconseguir velocitat sobre la neu engrescava vivament els espectadors i a vegades els apostadors. També van engrescar i inspirar un visitant de Savannah, Georgia, James Pierpont (1822-1893), que va escriure la cançó que coneixem com “Jingle Bells”; en català, “La canço del trineu”, encara que ell l’anomenà “One Horse Open Sleigh”, “Un trineu obert de cavall”, un descapotable, vaja.

Savannah és més al sud, amb unes platges precioses i molt lluny de NY i encara més de Medford i per tant segur que a l’any 1850 no hi va anar ni en cotxe ni en avió. No sé si les 9.000 milles de via fèrria que el 1850 ja havien construït passaven per cap de les dues ciutats esmentades. El més probable és que les més de 1000 milles, que va haver de recórrer, les fes en diligència, això sí, amb el cavall ben ornamentat amb picarols.

La història diu que va escriure la cançó al començament de la dècada del 1850, i li va donar un esperit jove d’alegria amb una insinuació d’amor jove. Temps després, a Savannah, va ser director d’una coral d’una església que van cantar la cançó en un programa per a la joventut el 1857.

Pierpont deia que la cançó estava pensada per a un programa d’Acció de gràcies en una església de Savannah, Georgia on hi era organista. El dia d’Acció de gràcies és la festivitat anual per agrair (tradicionalment a Déu) la collita de la temporada. Als Estats Units se celebra el quart dijous de novembre. Per tant res a veure amb el Nadal. Però la cançó va tenir tanta acceptació que es va cantar una altra vegada per Nadal i des de llavors es va convertir en una de les Nadales més populars.

Em podeu demanar, a què ve aquesta història? Resulta que a l’escola d’Àger hi ha nenes i nens que a casa seva parlen altres llengües, qui ho havia de dir, que les oficials del país, a saber, i per rigorós ordre alfabètic, l’alemany, el neerlandès i el romanès, curiosament, en aquest cas, aquest ordre coincideix amb algun altre ordre; l’econòmic, potser?. Sensibles a la diversitat, com ha de ser entre gent civilitzada i sobretot intel·ligent, les mestres de l’escola van reunir els pares originaris dels països de les esmentades llengües per a ensenyar a cantar una nadala popular en la respectiva llengua a tots els nens i nenes de l’escola. A més les mestres també m’invitaren a mi, com a coneixedor de la llengua internacional esperanto, i per això no només s’ha de ser civilitzat, sinó sobretot intel·ligent (;-)), per a que els ensenyés una nadala popular en esperanto.

Les mestres ja sabien que l’esperanto és una llengua jove, de 120 anys d’edat, concretament. L’alemany normatiu té com a mínim 100 anys més i està basat en l’alt alemany del segle 5è i el neerlandès conserva documents del segle 10è. Ambdues venen del protogermànic amb 4000 anys d’antiguitat. I els romanesos, si fa no fa, com nosaltres; van patir la invasió romana i au!, des de fa cap a dos mil·lennis a formar part dels països que parlem llengües llatines. Per tant aquestes llengües tenen tradicions de centenars d’anys i per tant tenen cançons populars arrelades a l’ànima. L’esperanto va ser inventat per a fer de pont neutral, perquè no és llengua de cap poble, entre les llengües i cultures amb la intenció que els homes s’entenguessin amb igualtat de condicions, fent-se escoltar i fent-se entendre. Per això he dit abans lo de intel·ligent.

Entre parèntesi, enguany, com se sap, celebrem el 150è aniversari del naixement de Macià, de Ferrer i Guàrdia i també del Dr. Zamenhof, l’iniciador de l’esperanto, que va néixer en temps d’advent, el 15 de desembre. Vet ací que avui, dimarts 15 de desembre de 2009, a les set del vespre, la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i Kataluna Esperanto-Asocio (KEA)

celebrarà l’ “ACTE COMMEMORATIU DEL 150 ANIVERSARI DEL NAIXEMENT DEL DR. LAZAR ZAMENHOF, METGE OFTALMÒLEG I CREADOR DE L’ESPERANTO”

Vegeu també la notícia de l’espai internet del telenotícies de TV3 del passat diumenge, supertitolat en esperanto.

En el món de l’esperanto, per la seva missió de llengua pont, originàriament els esperantistes s’han dedicat a traduir la literatura popular i les obres cabdals de les diferents cultures, per donar-les a conèixer a les altres cultures. Després i en funció de la consolidació de la llengua, han anat sorgint autors que escriuen originalment en esperanto i avui ja podem dir que ha assolit un nivell alt com a llengua de cultura i de fet pertany al Pen Club Internacional, el club dels “Poets, Essayists and Novelists”. Tanco el parèntesi.

Consultant per internet als esperantistes, sobre les nadales, em vaig trobar un ésser curiós: Leland Bryant Ross, nascut el 29 de març, de 1954, a Seattle, Washington, els USA, és un escriptor i traductor d’himnes, especialment de l’anglès a l’esperanto. Un liberal baptista per educació i convicció, és un membre de la Fremont Baptist Church de Seattle, i de la Lliga internacional d’esperantistes cristians (KELI). El senyor Ross sovint signa amb el nom Ros’ Haruo, i és com Haruo que més sovint es troba en fòrums electrònics, incloent-hi aquí a Hymnwiki.org.

No em digueu que no és curiós un home que, un dia passejant per Austin, Tx, a 1770 milles al sud e casa seva, Seattle, a gaiebé 2 dies de viatge, és capaç d’escriure el següent haiku:

Pigoj milope

blekas kaj fekas

sur min

dum mi promenas

que vol dir:

Garses a milers

grallen i defequen

damunt meu

mentre passejo

És el propietari/editor del lloc web Himnaro Cigneta, la col·lecció en línia més gran d’himnes en esperanto, i catorze de les seves obres (11 traduccions i 3 texts originals) s’inclouen en el himnari i llibre de servei ecumènic en esperanto, Adoru.

Entre la seva col·lecció d’himnes hi he trobat un grapat de nadales, 149, traduïdes de 26 llengües a l’esperanto. I una composta per ell mateix. Més que Nadala, seria una cançó d’advent. Curiosa com ell, que diu:

La ĝemo de la homa subpremito

La koro de senkora mondo

Spirito de medio sen spirito:

Ho venu Emanuel’!

Que vindria a ser:

El gemec de l’home sotmès

El cor d’un món sense cor

Ànima d’un medi sense ànima

Oh vine Emmanuel!

I la música sona així:

Bé, ell aclareix a la partitura que la música és d’ell però que la lletra la va treure de l’obra de Karl Marx “Contribució a la Crítica de la Filosofia del Dret de Hegel”.

També em podríeu demanar que té a veure tot això amb la història d’una flauteta xicarrona d’una polsada i un parell de picarols que he dit al començament.

El 16-12-1965, també en temps d’advent, va passar una cosa rara a l’espai: els astronautes de la 15ena nau espacial dels EEUU nord-americans, Gemini 6, Wally Schirra i Tom Stafford, es van comunicar al Control de la Missió a la Terra i els van dir: “Veiem un OVNI, amb aspecte de satèl·lit que se’n va de nord a sud, probablement en òrbita polar… Té un mòdul de comandament i vuit mòduls més petits davant. El pilot del mòdul de comandament porta un vestit vermell…” Llavors van tocar “Jingle Bells” amb una harmònica (El model Little Lady d’Hohner) amb acompanyament de picarols.

Els dos instruments són al (Smithsonian National Air and Space Museum ) Museu de l’Aire i de l’Espacial, de Washington, DC i són considerats els primers instruments musicals tocats a l’espai.

Lletra de la cançó (Extracte):

“Jingle Bells” es va fer popular de seguida i es va convertir en la principal nadala per tots els EEUU d’Amèrica del nord. També s’ha traduït a molts llengües i és una cançó popular a escala mundial de les festes del solstici d’hivern.

Per acabar només dir que com homenatge al 150è aniversari del naixement del Dr. Zamenhof, al bell mig d’aquesta gran crisi internacional (a part de la nacional, ja m’enteneu) invocar ‘Manel baixa’ perquè ens redimeixi de tot plegat pot estar bé en fòrums com ara aquest però per a l’escola vam triar un trosset de la cançó del trineu i va ser tot un èxit.

Oh!,Tintilar’ tintilar, tintu sur la voj’

rajdi en glitveturil’, oh kia granda ĝoj’

més o menys:

picarols, picarols dringueu sens parar

viatjar en trineu quin gran goig que em fa

Per molts anys Zam!