DESITJOS PER L’ANY 2010,2011, 2012…..
Imagineu-vos si és important, patrimonialment parlant, la façana marítima dels Museus de Sitges, que la portada del quadern “Els municipis i el patrimoni arquitectònic. Compendi legislatiu comentat. 5 plecs”, publicat per la Diputació de Barcelona durant el mes de desembre de 2003, i en el que es fa referència a les normes i lleis del patrimoni arquitectònics de tots els pobles de Catalunya, té com a fotografia la vista d’aquest bell espai, que des de fa un temps reivindiquem, i que com a part important del nucli antic de Sitges, fou declarat conjunt històric-artístic el 13 de juliol de 1972.
Que haurà passat durant aquest sis anys, des de que Raquel Lacuesta va publicar aquest interessantíssim llibre, fonamental a l’hora de basar legalment les meves demandes patrimonials, fins fa una setmana, quan el senyor Antoni Fogué, president de la Diputació de Barcelona, va arribar “directamente al lugar del crimen”, acompanyat pel ministre Balnco, per signar el conveni de rehabilitació dels museus.
I més localment, on estan tots aquells ponents i assistents al simposi sobre la figura de Santiago Rusiñol, acte que es va celebrar a Sitges a finals del mes de febrer de 2007, i durant el qual es van proposar incloure el Cau Ferrat dins del llistat del Patrimoni de la Humanitat?
La bellesa de Sitges ha omplert pàgines i pàgines de llibres, diaris i revistes de totes les époques. El darrer exemple d’aquesta admiració, la vaig trobar fa molt poc a l’Eco de Sitges del 12 de desembre de 2009. Antoni Sella, a la seva columna setmanal “Quadern de Camp”, publica l’article Caminar fàcil, del que s’en poden fer dos tipus de lectura. Una de ràpida, en la que podem dir que explica la facilitat d’anar còmodament i a peu, des d’Aiguadolç fins a Terramar. Però jo he tirat per l’altra manera lectura i endinsar-me una mica més en el seu escrit. Quan fa referència al nou passeig Balmins, hi destaca “la intervenció discreta” que s’hi ha fet, i del que “costaria trobar un projecte més respectuós amb l’indret que el que s’ha realitzat”. Al parlar de la transformació del paisatge degut a la proliferació d’urbanitzacions sobre la muntanya que corona en la llunyania la nostra Punta, “una trista realitat”, diu textualment “és d’aquelles situacions que ningú no n’és culpable individualment, ningú que avui estigui en exercici”. Però al llarg del text, hi ha altres raonaments molt interessants com, “tret d’algun bunyol arquitectònic, la façana marítima ha pogut conservar amb certa ufana la seva imatge clàssica i la visió del mar” o “l’ermita del cementiri, la de Sant Sebastià, és precedida per una llengua encimentada de no massa bona digestió, però és passable”…., unes frases que “Deu no vulgui” es puguin aplicar en un futur proper, per parlar sobre la reforma de la façana dels museus.
Dins de tres anys m’encantaria escriure un article sobre la re-inauguració del Cau Ferrat, Casa Rocamora (com a Museu Ramon Casas) i Palau Maricel, en el que es digués que el millor d’aquesta restauració era haver aconseguit conservar la imatge clàssica, i no pas que escriure que es tracta d’una obra de no massa bona digestió, però passable.
El futur de Sitges està en masses mans (Govern, Generalitat, Diputació, Ajuntament, Consorci..), però som els sitgetans els que hem de lluitar pel que és nostre, i potser en una nova crònica sobre la bellesa de Sitges, ja podrem posar com a imatge il•lustrativa, una foto de la façana blanca i neta dels museus, així com la meva al costat de la Sirena de Pere Jou al peu de les escales de la Punta.
