Dos parlars i un riure
Saniette
Quan parlava semblava que tingués la boca plena de sopa,
la qual cosa era adorable perquè es notava que aquell embarbussament traïa no
tant un defecte de la llengua com una qualitat de l’ànima, com una resta de la
innocència de la primera edat que no havia perdut mai. Totes les consonants que
no podia pronunciar representaven tantes altres dureses de què era incapaç.
La tieta del
pianista
Com que no posseïa cap instrucció i tenia por de fer
faltes quan parlava, pronunciava expressament de manera confusa, pensant que si
deixava anar un disbarat, quedaria difuminat en una tal vaguetat que no es podria
distingir del cert, de forma que la seva conversa no era sinó una ranera
indistinta de la qual emergien de tant en tant els rars vocables de què es
sentia segura.
La senyora
Verdurin
Des d’aquella
posició elevada participava amb entusiasme en la conversa dels fidels i es
divertia amb les seves “enganyifes”, però des de l’accident que havia tingut
amb la mandíbula, havia renunciat a fer l’esforç d’esclafir efectivament una
rialla, i en comptes d’això es lliurava a una mímica convencional que
significava, sense fatiga ni riscos per a ella, que plorava de tant riure. A la
primera paraula que un habitual llançava contra un ensopit o contra un antic
habitual expulsat al camp dels ensopits –i per a gran desesperació dels senyor
Verdurin que, durant molt de temps, havia tingut la pretensió de ser tan amable
com la seva dona, però que quan reia de debò, de seguida es quedava sense alè, i
s’havia trobat distanciat i vençut per aquella astúcia d’una incessant i
fictícia hilaritat- feia un xisclet, tancava del tot els seus ulls d’ocell que
un tel començava a emboirar i, bruscament, com si només li quedés el temps just
d’ocultar un espectacle indecent o de parar un cop mortal, enfonsant el rostre
dins les mans que el tapaven i no deixaven veure’n res més, semblava que
s’esforçava per reprimir, per anular un riure que, si mai s’hi abandonava, la
faria desmaiar-se. D’aquesta manera, atordida per l’alegria dels fidels, èbria
de camaraderia, de maledicència i d’assentiment, la senyora Verdurin, enfilada
en la seva perxa, semblant a un ocell el plomall del qual haguéssiu sucat en vi
calent, sanglotava d’amabilitat.
Marcel Proust, Un amor d’en Swann
