Penedesfera

Com bé recordareu, vam parlar fa un temps dels cavallitus del Quique, un d’aquells elements de la Rambla que perdurarà en la retina i la memòria de molts de nosaltres… avui en donarem un parell de pinzellades més i repassarem, també, algun altre element arquitectònic de la Rambla que ens servirà alhora per divagar sobre els errors del passat…

En efecte, un dels elements que hom encara recorda dels seus passetjos ramblerístics va ser el quiosc modernista que va haver-hi a una de les cantonades de la Rambla, quasi davant per davant de la Xocolateria. El quiosc va ser una petita meravella modernista, dissenyat per Santiago Güell, que es va inaugurar el dia 1 d’agost de 1912.

L’anomenaven “el Quiosc del Magí” i sovint s’hi feien cues perque, per un ral, hi venien un petit llonguet amb una sardina i un pebrot vermell. Era un lloc on es podia menjar a preus populars, a peu dret, mentre es feia tertúlia. Més endavant, el quiosc es va ampliar amb quatre cadires de ferro al més pur estil modernista i s’hi podien fer aperitius i pendre vermuts.

Al quiosc també s’hi va oferir un altre servei singular: allà hi podíem trobar al Sr. Segura, un home que anava amb cadira de rodes i que es dedicava a netejar sabates, amb la seva clàssica caixa on hi sucava el llustre i respall en mà, resseguia els mocasins dels adinerats perque lluïssin amb tot el seu esplendor. El Sr. Segura anava sempre acompanyat de la seva inseparable ràdio i sovint, quan hi havia algun acte esportiu de rellevància, s’hi amuntagava la gent a escoltar mentre ell anava fent “rec-rec” respall amunt, respall avall.

La llegenda popular també explica que, en aquell quiosc, va ser el primer lloc de Vilafranca on s’hi podien adquirir preservatius.

Un bon dia de febrer de 1966, l’Ajuntament va pendre la decisió d’enderrocar-lo, una decisió que va ser popularment molt discutida ja que la Rambla va quedar desangelada sense aquell element que donava tant de caliu i ambient. Ni tan sols es va guardar el quiosc com a record, un element que avui en dia tindria un valor arquitectònic incalculable. Sens dubte, va ser una decisió de la que, amb el temps, més d’un se n’ha penedit… en fi, ¿errors del passat?

L’altre element que va haver-hi a la Rambla, ja ho vam dir, van ser els cavallitos del Quique, : aquella atracció atrotinada per la qual tots hi hem passat un moment o altre de la vida. ¿Qui no ha pujat en algun d’aquells cavalls que patinaven i que feien que t’haguessis d’agafar al pal amb força? O al lleó que hi havia? O a la oca? O –més endavant- a aquella excavadora que pujava amunt i avall… quins temps aquells !!

Els inicis del Quique van ser a la Font dels Alls, lloc on el seu pare hi tenia una parada de tir anomenada “Radio Conejo”, més endavant van muntar-hi els cavallitus que, com ja sabeu, l’Ajuntament va fer retirar fa uns anys. Actualment els cavallitus descansen en un magatzem, plens de pols i abandonats i, segurament, correran el mateix destí que el quiosc… caure en l’oblit perque algú, d’aquí a 20 anys, se n’arrepenteixi… ¿errors del passat en el futur?

Finalment, i a tall d’anècdota, recordeu que a la Rambla hi havia uns serveis públics que fotien una pudor terrible. Doncs bé, quan es va enderrocar el quiosc es va fer un projecte fer fer-hi uns lavabos públics modernistes, aquest projecte encara es conserva i no es va dur mai a terme. Enlloc d’aquell projecte es van construïr aquells casposos lavabos públics de rajola blanca on, sovint, hi havia uns gitanets a l’entrada que cobraven a qui els utilitzava, això sí, de tant en tant, hi passaven un cop de fregona…

El serveis van ser també motiu d’alguna broma, com una vegada que un senyor de Barcelona, que caminava prop del monument a Milà i Fontanals, li va preguntar a un vilafranquí –que mantindrem en l’anonimat- com podia anar a l’estació. El vilafranquí, sense dubtar ni un moment li va contestar:

- “si home, ho tens fàcil: ves allà baix de tot, baixa les escales i agafa el metro”…

En fi… a veure quina sorpresa ens depararà la “nova” Rambla…