A ritme de mitjana anglesa
UE Rubí 0 – FC Vilafranca 0
O almenys això és al que ens té acostumats el Vilafranca, ja que els darrers sis partits del degà penedesenc s’han saldat amb victòria a casa i empat lluny del Municipal.
Antigament, quan les victòries només valien 2 punts, seguir aquest ritme de puntuació equivalia amb quasi total seguretat a endur-se el campionat. Ara, amb la Lliga de 3 punts, no te l’assegura però, tractant-se de 1a Catalana on pugen els tres primers, és sinònim d’ascens. El que no sabré mai (i ja ho hem discutit alguna vegada) és si el punt assolit el fa bo l’haver guanyat diumenge passat (al Mataró) o el fet de guanyar diumenge vinent (al Tortosa).
A banda d’aquest matís, cal considerar l’empat un bon resultat per diverses qüestions. Primer, perquè Can Rosés sempre és un camp complicat i allà havien perdut Igualada, Gramenet B o Peralada. Segon, per les baixes amb les que afrontava el partit el degà penedesenc (Roca i Aleix lesionats, Elvis arrossegant un procés gripal i, per postres, Tito Caballero que s’ha fet mal en ple escalfament). I tercer, perquè el Vilafranca ha hagut de jugar els darrers 20 minuts de partit amb un home menys per expulsió (absurda, tot sigui dit) de Raúl Medina.
Tot i això, em dóna la sensació que el míster (exigent com el que més) no ha acabat del tot content avui i treballarà de valent durant la setmana per a corregir errors i mirar de seguir amb la ratxa de victòries a casa en el que serà el darrer partit de la primera volta (amb el títol honorífic de Campió d’hivern en joc).
Gran Reserva: El bon nivell defensiu de l’equip (el menys golejat de la categoria amb 12 gols en 18 partits) que ja acumula quatre jornades consecutives sense encaixar cap gol.
Vi picat: La ingènua targeta vermella que ha vist Medina per caure en la provocació d’un rival i agredir-lo sense justificació. Un cop acabat el partit, el bo d’en Raúl estava penedit i era conscient que, a banda d’haver perjudicat l’equip avui, estarà una o dues setmanes sense poder ajudar-lo…
