Penedesfera

No he de parlar del llibre perquè no l’he llegit. I pel que fa a la pel·lícula, només n’he vist alguns fragments que m’han servit per fer-me passar les ganes d’anar al cinema després d’escoltar la dicció rellepada de Jordi Mollà interpretant Gil de Biedma. Sí que he llegit als diaris algunes de les coses que s’hi han publicat sobre l’encert o no del llibre de Miguel Dalmau i la pel·lícula de Sigfrid Monleón.

No puc ni tinc intenció de jutjar ni el llibre ni la pel·lícula que s’han fet sobre Jaime Gil de Biedma, però tot plegat m’ha fet pensar que potser no tenim cap dret de regirar en aquells aspectes de la vida de les persones que aquestes no han volgut fer públics. I no em sembla pas una excusa acceptable que es tracti d’escriptors, músics o pintors, tant és, perquè llurs obres van molt més enllà de la plasmació d’una anècdota. Em sembla molt empobridora aquesta mania d’interpretar les creacions només com una conseqüència de les misèries dels seus autors, i encara que sembla que aquesta manera de fer ven molt, no s’ajusta gaire a les raons del procés creatiu. Abans de fer pública o no la seva obra, qualsevol creador hi ha pensat molt, per tant em sembla que és molt discutible que tinguem dret d’observar -a vegades fins i tot amb escarni- allò que algú altre no ha decidit mostrar-nos. Furgar en la intimitat de les persones és un acte d’extrema obscenitat, i dubto molt que aquelles persones que utilitzen la morbositat com a forma de promoció en la seva feina, l’acceptessin per a elles.

O és que per entendre l’obra dels creadors es fa necessària l’exposició de la seva intimitat a la plaça pública? Si és així, algú hauria de dir als productors de Sálvame que s’equivoquen, perquè és probable que hi hagi més marro en la vida íntima de Gil de Biedma o de Picasso que no pas en la de Belén Esteban i companyia. Però a mi no m’interessen -encara que només sigui per higiene mental- ni la vida oculta dels primers ni la pública dels segons, en canvi sí que m’interessen -i molt- les pintures de Picasso i els versos de Jaime Gil de Biedma, allò que fruit de la seva vida, reflexió i treball, voluntàriament ens van voler oferir.

Per això, penso que de tota la pol·lèmica sobre El cónsul de Sodoma n’he tret el millor que se’n podia treure, tornar a llegir Las personas del verbo una vegada més. Estic segur que sense intermediaris m’han arribat molt millor, netes i clares, les paraules i les vivències de l’autor de Contra Jaime Gil de Biedma:

“[...] A duras penas te llevaré a la cama,
como quien va al infierno
para dormir contigo.
Muriendo a cada paso de impotencia,
tropezando con muebles
a tientas, cruzaremos el piso
torpemente abrazados, vacilando
de alcohol y de sollozos reprimidos,
Oh innoble servidumbre de amar seres humanos,
y la más innoble
que es amarse a sí mismo!”

[Jaime Gil de Biedma: Las personas del verbo. Ed. Seix Barral, Barcelona, 1982]

[PS: També en parla el Lluís Bosch a Riell Bulevard]