Penedesfera

Què feu ara els pagesos? Aquesta és la qüestió que cal respondre sovint i que de tant en tant miro d'encarar en aquest bloc. La temporalitat de les feines de pagès i en el meu cas, més concretament del viticultor, creen una certa desorientació pel desconeixement dels treballs que cal fer cada temporada.
L'hivern, la quietud de les vinyes, l'aparent inactivitat dels ceps, les glaçades del matí, la pluja insistent, les poques hores de llum... l'absència de tractors feinejant ens porten a interpretar que, igual com veiem els ceps aturats, també ho estan els pagesos.Però no és així. Una observació més atenta us haurà fet adonar que, malgrat el fred i el fang, els pagesos dediquem els mesos d'hivern a atendre cadascun dels nostres ceps. I a més a fer-ho de manera manual i personalitzada. La poda, és a dir, l'extracció de la fusta vella, la que ja ha estat productiva l'any anterior, amb l'objectiu de formar el cep d'una determinada manera i de determinar-ne la producció, és l'activitat que fem els pagesos des del mitjan novembre (moment en què cau la fulla) i fins a mitjan març (quan comença la brotada). És una feina a la qual podem dedicar gairebé cinc mesos i que té una part de mecanització, però que cal fer en persona per part del podador i individualment per a cada cep. L'any passat en vaig parlar en una anterior blocada.
La mecanització és la prepoda, només en els casos que les vinyes estiguin emparrades. La prepoda consisteix a tallar les puntes dels sarments, per facilitar després el pas del podador, que troba un sarment més curt i, d'aquesta manera, evita que s'enredi al filferro que fa de guia.
En el cas de les vinyes sense emparrar, tipus vas, és el podador qui haurà de fer tota la feina.
La poda es pot fer amb tisores de podar a mà, amb compresor o amb tisores elèctriques. Aquestes últimes són les que utilitzo i són una meravella: tallen de forma incansable.
Us mostro un cep, del tipus vas, abans i després de la poda. És de la varietat xarel·lo, que requereix una poda llarga. Busqueu-ne les diferències.
Aquest és un cep d'uns 35 anys d'edat, que només té dos braços (normalment en tenen entre quatre o cinc). A cada braç deixem un cap (un únic sarment tallat curt, eliminant-ne la resta) d'uns dos borrons (a més del braguer, que és el borró que toca directament al braç). Com que es tracta de xarel·lo, deixarem també pistoles o sobrecolls, que són sarments més llargs d'uns quatre o cinc borrons. Són pistoles quan surten directament del braç o del peu, i sobrecolls quan neixen més amunt del cap que deixem.
Podar és una feina interpretativa, cadascú podaria un cep a la seva manera. Hi ha condicionants: el vigor de la planta, si pretens major o menor productivitat, deixar la planta de manera que permeti el pas del tractor amb les seves eines sense que pugui malmetre-la, pensar com la podarem l'any vinent (preveient-ne la brotada)...
Personalment, podar és de les feines que més m'agraden de fer.