Penedesfera

Molt s’ha parlat durant la darrera setmana sobre l’energia nuclear, malgrat que el cas concret dels residus pot tenir certa independència d’un àmbit més genèric com ho és l’energia nuclear. Certament, el debat de l’energia nuclear finalitzarà el dia que la ciència ens demostri una garantia de seguretat del 100%, i que l’enriquiment d’urani o similar sigui la fórmula més econòmica. A data d’avui, tant qui estigui a favor de l’energia nuclear, com qui estigui en contra, cal que entengui que l’Estat espanyol ha de prendre una solució amb els residus nuclears d’alta intensitat. La solució de vendre’ls a un país veí, com pot ser França, és temporal, cara i, si m’apureu, agosarada. Suposa una major que despesa que tenir un ATC (magatzem temporal centralitzat) propi i, a sobre, no decideixes sobre la seva ubicació. És a dir, que si el Govern Francès decideix instal·lar un magatzem a Perpinyà o a Luchon no podrem fer-hi res.
Per tant, partim de la base que és necessari guardar els residus en un magatzem que sembla segur, doncs hi ha experiències prèvies d’altres països, sense que l’Estat sigui conillet d’índies o temerari, sinó que actuant de la forma adequada.
Dit això, tot i que són els municipis els competents per a presentar candidatura per a ser seu d’aquest magatzem, és del tot cert que Catalunya i, en concret les Terres de l’Ebre, són territoris que han patit prou les agressions causades al territori per la implantació de diferents fonts d’energia i per una idiosincràsia molt particular que l’han fer més procliu a rebre aquestes coses.
La creació de llocs de treball i l’entrada de capital per a realitzar inversió pública situen als alcaldes en una difícil posició. Segurament el Ministeri d’Indústria hauria d’haver estat menys obert a la participació en aquest cas concret.
I per cert, es pot ser ecologista estan a favor o en contra de l’energia nuclear. Qualsevol de les dues posicions, amb arguments és defensable. Rebutgem els clixés.