40 anys
Sembla ahir i acabes de fer 40 anys. Quasi una vida. De fet, 40 anys són una vida. I en el teu cas, a més, el regal d’una vida extraordinària que ningú no va pronosticar en el moment de néixer. Els presagis van ser foscos. La ciència també s’equivoca a vegades no tant en la diagnosi com en els camins i els trajectes. Síndrome de Down, subnormal, subdotat, deficient psíquic, minusvàlid, paraules també imperfectes, i tanmateix, aquell primer diagnòstic potser va ser la causa de la lluita per fer de tu una persona, una persona, fins allà on fos possible.
Quantes vivències, quanta joia, quanta il·lusió, quants somnis, quantes llàgrimes, quants silencis, quants esforços, quanta constància, quantes nits i quants dies, quanta ajuda, quantes mans donant-te la mà sempre, quanta gent al teu costat, quants amics, quantes persones t’has anat guanyant amb el temps, quanta tendresa, quants petons, quantes carícies, quantes mirades, quantes pregàries, quantes angoixes, quants interrogants, quantes respostes han calgut per fer d’aquell petit príncep que eres des del néixer, una persona, i una persona profundament estimada per tantíssima gent.
40 anys aquests dies. I tu no mires enrere perquè potser no pots, o qui sap, perquè tal vegada, les teves limitacions no ho aconsellen. Vas venir al món, limitat. No series com els altres. I no ho ets ni ho seràs. Tu també ho saps des de fa temps, quan t’adonares que era difícil seguir-los a l’escola i a la vida també. Però, mil mans et donaren la mà, mil somriures acompanyaren el teu somriure, mil gestos fraterns i diversos t’ajudaren sempre i t’ajuden encara cada hora de tots els dies.
Potser és el moment per donar-ne les gràcies. Ben mirat, ho fas cada dia i cada hora a la teva manera. Des de la teva capacitat, aquesta il·limitada, de voler ser útil, d’interessar-te per les coses, de col.laborar en entitats ciutadanes que t’obren les portes i t’accepten com un més de la colla, d’estimar les persones.
Febrer és un mes fred, de ple hivern amb dies de pluja, amb cels grisos. I amb nits per escriure postals que potser no s’han d’escriure.
Però, saps?, 40 anys d’infinita tendresa, de tendresa infinita, bé mereixen un llarg, infinit, petó.
Quantes vivències, quanta joia, quanta il·lusió, quants somnis, quantes llàgrimes, quants silencis, quants esforços, quanta constància, quantes nits i quants dies, quanta ajuda, quantes mans donant-te la mà sempre, quanta gent al teu costat, quants amics, quantes persones t’has anat guanyant amb el temps, quanta tendresa, quants petons, quantes carícies, quantes mirades, quantes pregàries, quantes angoixes, quants interrogants, quantes respostes han calgut per fer d’aquell petit príncep que eres des del néixer, una persona, i una persona profundament estimada per tantíssima gent.
40 anys aquests dies. I tu no mires enrere perquè potser no pots, o qui sap, perquè tal vegada, les teves limitacions no ho aconsellen. Vas venir al món, limitat. No series com els altres. I no ho ets ni ho seràs. Tu també ho saps des de fa temps, quan t’adonares que era difícil seguir-los a l’escola i a la vida també. Però, mil mans et donaren la mà, mil somriures acompanyaren el teu somriure, mil gestos fraterns i diversos t’ajudaren sempre i t’ajuden encara cada hora de tots els dies.
Potser és el moment per donar-ne les gràcies. Ben mirat, ho fas cada dia i cada hora a la teva manera. Des de la teva capacitat, aquesta il·limitada, de voler ser útil, d’interessar-te per les coses, de col.laborar en entitats ciutadanes que t’obren les portes i t’accepten com un més de la colla, d’estimar les persones.
Febrer és un mes fred, de ple hivern amb dies de pluja, amb cels grisos. I amb nits per escriure postals que potser no s’han d’escriure.
Però, saps?, 40 anys d’infinita tendresa, de tendresa infinita, bé mereixen un llarg, infinit, petó.
(No hi ha valoracions encara)
Loading ...
