El Burro, la Pastanaga i el Dret a Decidir
Si retallen l’estatut haurem de donar la paraula al poble. Aquesta frase sona bé, molt bé. S’ha dit avui a l’aula 40.008 de la Universitat Pompeu Fabra al Campus de la Ciutadella. I l’ha dit Artur Mas, des de fa unes setmanes candidat, per tercer cop, de Convergència i Unió a la Presidència de la Generalitat.
Si retallen l’estatut: dret a decidir i referèndum. Sona bé. Sona com si ho digues algú disposat a posar el país davant la disjuntiva que tard o d’hora haurà d’afrontar: o dependència o independència. Sona com si realment el país hagués fet un salt endavant en quan a consciència de la situació actual, sona gairebé com si –per fi- des del centre-dreta català s’hagués acceptat que l’experiment de l’Espanya de les autonomies és un fracàs i que no hi ha cap altra Espanya possible. Sí…. Dret a decidir, referèndum, donar la paraula al poble… sona bé…. Però, com sempre, sempre hi ha un però.
El però d’aquesta sonata sobiranista és que quan s’escolta la lletra, descobreixes que el que sona no és més que una d’aquelles composicions que ja s’han sentit durant molt de temps, una lletra que ja cansa. Ambigüitat i no trenquem res.
Mas diu que és partidari d’aplicar el dret a decidir sobre les qüestions que a hores d’ara ja generen amplis consensos nacionals com pot ser el concert econòmic o la gestió de ports i aeroports. Perfecte, i perquè no sobre si la Moraneta és o no és negra? O sobre si Barcelona és la capital de Catalunya? Aquestes preguntes també generen amplis consensos entre la població.
Aquest dret a decidir “light” és una fugida endavant per part de CiU per tal de no afrontar el debat real: independència sí o no.
Mas s’equivoca quan aposta només per afrontar referèndums guanyats de sortida, primerament perquè això pot portar al passotisme de la població; i en segon lloc perquè s’ha demostrat en altres processos d’alliberament que el suport a la independència augmenta de manera molt destacada a partir de què s’inicia el procés real.
Limitar el dret a decidir a qüestions on ja existeix un gran consens nacional, és simplement fer el joc de la canya i la pastanaga.
