Penedesfera

“No tinguis por, les ombres són de pedra.”

J.V. Foix

Deu ser Festa Major perquè, a més de l’estol de turistes que passegen amunt i avall, ocupen el passeig mitja dotzena de gegants, quatre o cinc colles castelleres, un regiment de trabucaires, grallers, esbarts dansaires... Espero l’amic Francesc Guillamet, que fa un parell de setmanes em va demanar si li podia fer un escrit per al seu llibre. Falta ben bé mitja hora perquè arribi i vaig tirant cap amunt, fugint del batibull, tot perseguint l’ombra dels ficus i els til·lers que treuen el cap des de les vil·les de l’avinguda del Puig del Mas.

M’assec al costat d’una reixa rovellada i, mentre veig passar els pocs cotxes que aconsegueixen travessar l’embús festiu del port, penso en aquest encàrrec. Em sento afalagat, és clar (ja sap com admiro el que fa), però també un pèl neguitós. Perquè en efecte, sé que tinc una mancança a la qual ja m’he acostumat, però que tot i això em continua ferint: m’he emocionat amb unes quantes partitures, amb una pila de poemes i de novel·les, però em costa copsar l’harmonia en una obra plàstica. La meva capacitat per apreciar el que pugui haver-hi en un quadre, en una escultura, és gairebé nul·la, més enllà d’un equilibri que pugui intuir i que no sé fins a quin punt no és de caràcter purament decoratiu.

Vaig tenir aquesta mateixa sensació quan vaig veure, fa dues setmanes, a casa, les seves fotos? Sí, és clar; però de fet, no del tot. Ja he observat que el veïnatge de la persona autora de l’obra en qüestió en el moment de la meva observació, desembussa, lubrifica en certa manera la meva percepció. I a més, em va dir, quedem d’aquí uns dies a Banyuls i allà veuràs el què, el perquè, el paisatge i el taller de Maillol, el lloc on treballava.

I aquí estem. En Francesc arriba a la seva hora, i ell amb moto, jo amb cotxe, ens allunyem del mar i ens endinsem coll de Banyuls amunt, fins a la casa que, al costat dels xiprers i dels pins, va acollir un dels tallers del mestre i on avui hi ha, sota el bronze robust de Mediterrània, la seva tomba. Seiem i li demano que em torni a explicar la idea, el concepte del llibre. Comprensiu i àgil, tria paraules noves, un altre camí: un dia tornava de fer unes fotos pel Gironès, i com que anava amb moto de muntanya, va triar, per passar aquesta frontera inimaginable fa tres segles i avui fantasmagòrica, la carretera del coll de Banyuls. Ja fos per la llum d’aquell dia o per una d’aquelles conjuncions que es produeixen de vegades (i sensible com és ell a la màgia que tenen les formes i les llums quan volen jugar a ser expressives, significatives), de cop i volta va reconèixer en els lloms dels turons d’aquella serra, en el dibuix de les vinyes ajagudes en els costers, en els talls de barrancs i rieres, allò que Maillol, en un dia de conjuncions segurament equivalents, va decidir que traduiria a partir d’aleshores en les seves escultures. La idea ja s’estava formulant de mica en mica. Crear és relacionar, decidir, combinar. Per apuntalar i confirmar el concepte va tornar a les escultures de Maillol, a aquells nus aeris, tan lírics, gairebé noucentistes, que reprodueixen, a través d’anques, de sines, de cuixes femenines, el paisatge que cada dia tenia al davant quan es llevava aquí, al costat de la riera de la Roma, o que anava absorbint quan hi pujava des del poble. El cercle ja era tancat.

En un moment donat, m’assenyala, quatre metres enlaire, el tronc torçat d’un pi: “Veus? Mira aquell tronc, l’ombra de sota i l’escorça il·luminada a dalt; fixa’t en la forma. És això, el que et vull dir”. Sí, de mica en mica ja no el sento, en Francesc, o potser és que ell ja ho veu i per això calla. Noto com s’aproxima una revelació, deixo que es vagi obrint camí. I mentre miro de perllongar l’instant, la revelació s’esvaeix, s’evapora. Endebades reconec en l’espatlla de l’estàtua la carnalitat d’un múscul que defineixo en veu alta com el “d’una dona en el millor moment de la seva vida”. De fet, com tantes altres vegades, estic “enfocant” un detall però sóc cec davant de la idea global.

Tornem a pujar, ell a la moto, jo al cotxe, camí de Sant Climent, a l’altra banda del coll, on ens hem d’aturar a dinar. La llum de quarts de dues de la tarda cau violenta; darrere un revolt, un parell de figueres estén un para-sol a sobre de la carretera. Més enllà, un coster puntejat de ceps s’enlaira fins a un cel d’un blau vivíssim. El camí s’enfila, després torna a baixar, amb aquella gràcia que tenen les carreteres que deuen el seu traçat a una enginyeria més terrestre, d’un altre temps, que abraça els desnivells. Ara travessem una riera i allà, a mà esquerra, reconec una de les fotografies del llibre: aquella feixa acotxada sobre el terreny dolç, ondulat, i el xiprer que l’emmarca amb la seva positura erecta com un frare caputxí. Què em recorda, aquest paisatge? El relleu pot ser com el d’alguns racons del Priorat, però no és ben bé això. I Grècia? Tampoc, malgrat que, segons Pla, Maillol va reveure en els paisatges hel·lènics els topants de casa seva. Però aquest és un paisatge menys esquerp. És més verd, més gras, més sensual.

De cop i volta se’m fa avinent que estic recorrent un país que es lletreja en aquell múscul de l’espatlla de la noia que nit i dia s’asseu, metamorfosada en bronze, sobre la tomba del seu autor. O en els malucs de Pomona, o en els pits de la Venus del collaret, ara immòbils per sempre, però que potser van néixer d’aquell moviment compassat que animava les sines de les noies en la ballada de sardanes dominical. Aquest paisatge és una idea de pertinença en un lloc, és un indret geogràfic però també mental. I la clau de volta d’aquest canvi sobtat, d’aquesta revelació no pas retrobada, sinó descoberta de bell nou, ha estat la visió d’en Francesc Guillamet, la seva voluntat de traduir un país prenent com a pretext un dels seus intèrprets. I mentre es va esclarissant el tapís d’alzines, ametllers, atzavares i nesprers i ens acostem al capdamunt del coll, allà on la tramuntana pentina l’herba i la garriga pelada dia sí i dia no, una vibració, lenta però impetuosa, va definint els contorns d’aquest país mental. I allà a dalt, amb un ull a cada banda de la carena, de sobte les fronteres són més fantasmagòriques i inexistents que mai.