QUAN NO M’IMPORTAVES GENS
Amb quina comoditat ens sadollàvem la solitud.
T’escumejava el vers coll avall, des dels lòbuls.
Tu acostaves els llavis als mugrons, hissant la senyera del plaer.
Amb quina naturalitat, n’era capaç d’assetjar-te i de provocar-te, obscena, quan no m’importaves gens.
Ens trencàvem les sines de recordar-nos, i pensàvem- il·lusos- que no podríem viure igual que el primer dia mai més.
De vegades no podia ni parlar seriosament, que et tibaves com una corda a l’instant.
Despendre’m de tu, no ha estat fàcil.
Encara em deleix el palp, teu, inexistent.
Quan de sobte, el teu nom em relliga (des del ventre) i em puja alguna frase amb la força de mil plomes rebentant dintre meu, i em sorprèn ser gairebé masculina
