Un cop va tornar a sortir el sol…
“Un cop va tornar a sortir el sol, es van succeir uns dies adorables, i uns quants mesos es van escolar enmig d’una felicitat monòtona. Mai no sabien la data i confonien tots els dies de la setmana. Al matí s’estaven fins molt tard al llit, tot i els raigs que ensagnaven les parets emblanquinades de l’habitació a través de les escletxes dels porticons. Havent dinat, feien unes passejades sense fi: grans caminades per la plana de les pomeres, per camins herbats de pagès, passeigs a la vora del Sena, pel mig dels prats, fins a la Roche-Guyon, exploracions més llunyanes, veritables viatges a l’altra banda de l’aigua, als camps de blat de Bannières i de Jeufosse.[...] A partir de les nou ja eren al llit, aquell vell llit de noguera, prou gran per acollir-hi tota una família i on se’ls feien les dotze del migdia, jugant des de l’alba a llançar-se els coixins, tornant-se a adormir, abraçats.”
L’obra, Émile Zola (1886)
Qui pogués!
