25 anys sense Espriu
Salvador Espriu, el Nosferatu de la literatura catalana(Fragment de foto de Jordi Soler)
Des d’aquesta pàgina miraré d’afegir-m’hi amb una senzilla participació. Transcriuré una de les seves proses de joventut, quan encara no era la patum que acabaria esdevenint amb el temps.
No sóc ni seré l’únic a reivindicar l’Espriu prosista o dramaturg, que per mi brilla al mateix nivell que el poeta. Per sort, no sóc tan original. Però sí que aquesta faceta acostuma a estar eclipsada per la seva immensa —per qualitat no per extensió— obra poètica. Però malgrat això, ell sempre serà en la mitologia col·lectiva, “el poeta”. Un poeta “difícil”, com a ell li agradava dir, enfront els que l’acusaven d’inintel·ligibilitat, una acusació que no devia agradar-li gens (1).
A l’impagable entrevista que Josep Maria Espinàs li va fer al programa Identitats, poc abans de la seva mort, Espriu confessava que preferia que no el definissin com a poeta sinó com a algú que “escriu ratlles curtes”. La seva actitud, que no sabem quan tenia de real, d’humilitat professional precalculada, o directament de conya marinera —l’Espriu era un sarcàstic molt recargolat— fa pensar en la de John Ford quan es presentava com aquell director que “fa pel·lícules de l’oest”, mentre els seus col·legues contemporanis se’l miraven amb enveja, des d’una distància considerable.
L’entrevista, que el 2 de gener de 1985, Josep Maria Espinàs va fer a Salvador Espriu, al programa Identitats
Ha passat la tarda fosca sota els pins, assegut al marge de cara el mar. Les abelles han fiblat el ginestell, el romaní, la farigola. Les papallones s’han perseguit fins a defallir pels dominis del sol. Un gripau saltirona monstruosament i es llança a creuar, menyspreador de l’entrebanc d la pols, la carretera. El meu peu esclafa a mig camí l’esforç inútil i s’emplena de l’esgarrifança de la vida tova que s’extingeix amb una certa rebel·lia. Dos formiguers s’han declarat la guerra. M’erigeixo en àrbitre i caic de seguida en parcialitat. Furgo amb un branquilló el cau enemic i enfonso el graner, tot de galeries subterrànies, el refugi de les larves. Els vençuts s’escampen arreu. La implacable mà els abasta i amb una ungla els va rebentant sense deixar-ne cap. Atanso després, benèvol, el palmell al reialme protegit. La meva carn és mossegada amb odi per mil patriotes, però no arruïnaré els victoriosos, perquè sec al marge, mirant el mar, sota aquest pi. Perquè el vent fressejava en el fonoll, ha remogut la despulla del gripau, anuncia la nit propera. Perquè sóc parcial.
(1) Josep Pla molt no havia dubtat d’engegar-li a Joaquín Soler Serrano, a l’entrevista del programa A Fondo (1976): “Espriu tiende a la ininteligibilidad”. M’agrada molt el que diu Joan Daniel Bezsonoff sobre ell: “Els poemes d’Espriu sempre m’han impressionat, però per viatjar en terra espriuana cal tenir un visat de bíblic”, comentari dolçament humorístic, amb el qual incideix més en la dificultat, en el fet que demana cultura al lector, que no pas en que vulgui ser críptic perquè sí. Espriu no és críptic, però moltes de les seves claus es troben en gran part a la Bíblia i als grecs. Jo crec que molta més gent de la que el llegeix ho podria fer, i treure’n profit. És cert que no és una lectura per fer dalt una bicicleta estàtica. Però muscula igual.
