Penedesfera

Mallorca. Política. Corrupció. Potser la relació entre aquestes paraules començarà a ser feta per molta gent de fora les illes després de les greus però ja habituals notícies que són portada dels mitjans de comunicació en els darrers temps.

Vaig arribar a Mallorca ara ja fa sis anys. La meva primera impressió de la illa, o més aviat dels illencs, va ser entre la sorpresa i la decepció. Acostumat a la realitat catalana i madrilenya (o potser hauria de dir espanyola) em va sobtar la falta de una cultura identitària pròpia i el caràcter reservat, inclús a vegades desconfiat, del mallorquí. En positiu, sens dubte, el tarannà prudent i tolerant de la gent i una illa meravellosa a nivell natural, inclús després de la depredació del territori dels darrers temps, on gaudir d’ una notable qualitat de vida.

Poc a poc, i mentre m’endinsava a la realitat illenca vaig començar a descobrir també tot una sèrie d’ inquietuds polítiques peculiars i diferents a les catalanes. El que em va fer més gràcia en un primer moment – amb el temps aquesta diversió es va anar convertint primer en decepció i finalment en certa repulsió – va ser la originalitat de la oferta electoral del partit Unió Mallorquina. Amb una base social predominantment rural, autoproclamant-se liberals o centristes i amb una certa orientació cap al regionalisme mallorquí, que no de la resta de les Balears (¿?) em va semblar en un primer moment un partit nacionalista a l’ús.

Així, teòricament els seus referents ideològics serien CIU a Catalunya i el PNB al País Basc. Però clar, estem parlant d’ una illa on no hi va haver revolució industrial de cap tipus als dos darrers segles ni per tant va tenir una burgesia emergent i on fins els anys 50 del segle XX no hi va haver res més que grans possessions latifundistes al més pur estil extremeny on ‘el señorito’ d’ allà és aquí anomenat ‘l’ amo’. I doncs, quina és realment la ideologia d’aquest curiós partit? O és que no en té? Doncs pel que jo estic deduint potser és la ideologia del diner ràpid gràcies a la negociació política més utilitarista i salvatge, de la col·locació de la seva base social a càrrecs institucionals (en l’ actualitat quasi no tenen a cap d’ ells sense sospita o mida judicial interposada), del petit empresari que viu gràcies a les adjudicacions des de l’ Administració pública, del curt plaç i del ‘agafa els diners i corre’.

I clar, la resta del pati no és tampoc per tirar coets. Menció apart mereix el Partit Popular balear que, en l’ anterior legislatura, va oferir un espectacle absolutament surrealista de com saquejar l’ erari públic amb diferents propostes a qual més original i cridanera, entre portada de ‘El caso’ i novel·la televisiva mexicana: cents de bitllets de euros amagats a una llauna de Cola Cao, grans pavellons d’ esports construïts per fer una gloriosa foto dels seus líders amb esportistes famosos, antics medallistes olímpics construint-se cases amb diners dels ciutadans, palaus presidencials pagats a preu de saldo i com a punt final d’aquest excepcional guió, una fugida cap als EEUU del seu líder i gran forjador Jaume Matas.

No és extraordinàriament televisiu? Ningú s`anima a fer una novel·la per capítols i passar-la per IB3? O potser una nova versió de la mítica ‘Corrupció en Miami’ en clau mediterrània?

Però la vida continua. I mentrestant, quan viatjo per Espanya per feina (Madrid i Barcelona fonamentalment) he d’intentar explicar i/o justificar què és el que passa per la que és ara casa meva (‘no, no me confundas …’), cosa que és a vegades bastant difícil, la veritat. Però això sí, tremendament divertit.