Penedesfera

Hi ha un home que vagabundeja a l’avinguda de la Pau cantonada amb carrer Solitud. Està sol i no para de fumar tabac de pipa liat amb la pàgina 7 del suplement de cultura del diari; cala paraules que se li impregnen a la llengua i respira fum que treu convertit en papallones que no mosseguen. Dies enrere, allà mateix, jeia damunt el jaç de l’asfalt aferrat a la seva motxilla plena de records, però ha canviat la motxilla per un acordió. Tu te’l mires i ell et riu. Qui sap d’on ve o com es diu. Qui sap on vol anar o qui vol ser. Potser, com tu, ell és tan pobre que l’únic que té és la dignitat de no voler jugar a la divisió dels taurons que omplen els televisors de la botiga d’eletrodomèstics de l’acera del davant; tertúlies de periodistes escopint ferralla per la boca sobre polítics embutxacant-se diners sota sospita de policies corruptes extorsionats per empresaris amb corbata. I milers de personatges que són sords davant els acords de la música dels qui no tenen res. Qui sap què toca o quanta gent l’escolta avui. En el metre quadrat d’una cantonada el món es fa tan minúscul que tot és relatiu. Qui sap quants diners duu a sobre, quant vi va beure ahir o quants cigarrets fumarà demà. Qui sap el perquè del seu somriure. Qui sap si és feliç, si el seu únic tresor és el record d’una nit amb ella, eterna i sense petons.