L’herència del 23-F
Ja fa 29 anys d’aquella història —mala història— de tricornis i militars. Aleshores érem joves. Anàvem a la Universitat. Teníem el cap ple de projectes i d’esperances, i estàvem orgullosos d’haver viscut uns anys històrics, irrepetibles, absolutament decisius per a la història i l’esdevenidor del nostre país. Havíem viscut —i en certa manera havíem contribuït a fer possible, o ens ho pensàvem— un canvi no solament en l’àmbit polític, sinó en totes les esferes de la vida. Ens sentíem hereus, propagadors i impulsors d’una sèrie de valors que tenien molt a veure amb la humanitat, la justícia, la llibertat —individual i col·lectiva—, la dignitat de les persones, la igualtat social, la cultura i l’educació enteses com a parts indissociables en el desenvolupament d’una persona integral, la informació veraç i contrastada, etc. Tots aquests valors tenien en comú que havien estat trepitjats i menystinguts durant els anys de la dictadura. Potser per això, perquè havien estat proscrits i menyspreats durant dècades, ara tenien un aire de cosa nova, de joguina a estrenar. També hi devia contribuir el fet que nosaltres acabàvem de sortir de l’ou i estàvem vivint un moment d’efervescència vital. En certa manera ens crèiem que el món era nostre —el nou món almenys— i que sobretot el futur ho era.
Però el somni en què estàvem immergits es va trencar de sobte amb la irrupció de la música militar als estudis de Ràdio Nacional d’Espanya, de la Guàrdia Civil amb el tinent coronel Antonio Tejero Molina al capdavant al Congrés dels Diputats —recorden allò de: ‘!Al suelo, todos al suelo!’—, del tancs amb Milans del Bosch —quin cognom més català que lluïa el general colpista!— al capdavant als carrers de València, de la Brunete als carrers de Madrid… Durant unes quantes llargues hores molts vam tenir la sensació d’haver reculat en el temps cap a un passat obscur. El professor Joan Solà, va dir als seus alumnes que el que estaven fent seria l’últim examen de català durant molt de temps a la Universitat. Hi havia hagut un cop d’Estat. Tot se n’anava en orris i potser caldria tornar a començar des de zero.
El cop no va triomfar. Recorden allò de: ‘Tranquilo, Jordi tranquilo’ que diuen que va dir el rei Joan Carles a l’aleshores president de la Generalitat? Almenys teòricament, es va poder salvar la democràcia, una democràcia ja llastada pels pactes de la transició que van permetre als responsables del règim anar-se’n tranquil·lament a descansar a casa seva. Els principals capitostos del cop fallit —o almenys això es va dir— van ser empresonats i posteriorment jutjats. Tot i que alguns deien que ja els agradaria gaudir de les comoditats i luxes de què gaudia Antonio Tejereo a la seva presó del castell de Figueres a casa seva. I coses semblants es van dir d’Alfonso Armada, una altre general colpista. Sembla que la seva presó no va ser, doncs, excessivament dura ni exemplaritzant.
I és que, de fet, diríem que el 23-F va fracassar formalment, però moltes de les coses que amagava al darrere van quedar en l’ambient i encara hi perduren. Recordem la LOHAPA. Des del nostre punt de vista, hi ha un abans i un després del 23-F. Allò va ser un avís i va servir per fer avinent que un sector molt important de la societat espanyola –no només l’exèrcit franquista, que després va ser desmantellat– no estava disposat a permetre que determinats límits, tant en l’àmbit de les llibertats democràtiques com, sobretot, en el de les llibertats nacionals dels diferents pobles d’Espanya, fossin traspassats. Pensem que la classe dirigent del país ho va entendre així i també ho va entendre així el poble en general, cada vegada més instal·lat en una desmobilització exasperant, que ha arribat al seu punt culminant aquests últims anys I, naturalment, una part important de la societat espanyola va quedar satisfeta amb la nova situació.
