CARTA DE BELI ARTIGAS A ROLAND SIERRA I A ARTUR RAMON I NAVARRO. ECO DE SITGES, 26 DE FEBRER DE 2010
“Cal que a l’Ajuntament hi hagi una persona independent, de bon gust i ull urbanístic de primera que no deixi passar obra nova o enderrocaments sense el seu permís . Existeix?. Em temo que no. Al menys la crisi frenarà el tsunami de tant despropòsit i ens permetrà reflexionar i preguntar-nos què hem fet.”
Artur Ramon i Navarro. A propòsit de Miquel Utrillo i Sitges (1). En Transversal. 14-4-2009
Criticartt- Beli Artigas (comentari al blog de En Transversal), 15-4-2009:
Fa temps que et llegeixo a l’Eco, i tot i que gairebé sempre estic d’acord amb els teus comentaris, avui he tingut la necessitat de contestar-te a aquest sobre el raonament de la necessitat d’una “persona independent i de bon gust”… per impedir segons quines obres noves o enderrocaments….. Doncs des de fa molt temps que lluito per això i crec que amb una persona amb coherència i amb una mica d’amor per Sitges, seria més que suficient per no permetre “drames” com l’horror del Cap de la Vila, la desfeta de la casa Nurillar al Passeig o la “babilonica” casa- partenó que s’ha construït d’obra nova a Terramar… Ja fa anys, més de 30, que el departament d’urbanisme de l’Ajuntament de Sitges té un decàleg sobre quins són els estils arquitectònics, els colors per a les façanes…..més adient per Sitges, diferenciant-los segons les zones, però ningú se l’haurà mirat mai.
Fins aviat i segueix escrivint, que com a mínim tenim una arma per denunciar.
__________________________________________________________________________________
Des de fa uns anys, defensar les idees i fer-les públiques ja no està prohibit, però pel que he pogut llegir últimament, el que si que està és mal vist.
En els darrers dies el meu nom ha estat citat en dos articles publicats en aquest setmanari, i avui em trobo amb la necessitat de contestar a Roland Sierra i a Artur Ramon i Navarro.
Pensareu que m’ho invento, però unes hores abans de llegir l’article que Roland Sierra va publicar al Diari de Vilanova i l’Eco de Sitges, havia pensat amb ell com a gestor de l’Hospital de Sitges. Imagineu la meva estupidesa que llegint un text publicat a La Punta, el 4 de setembre de 1927, “L’esdevenidor de Maricel de Sitges”, en el que es parla de la voluntat no complerta de Charles Deering de deixar en herència el conjunt del Maricel a l’Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges, entitat a la que sempre va mostrar una gran admiració, vaig reflexionar: “segur que si al final s’haguessin complert els propòsits de Deering ara no ens trobaríem en aquesta situació”. Però de cop m’havia adonat que anava molt equivocada.
Per aquestes paraules es pot arribar a pensar que tota aquesta moguda és un acte personal meu, una rabieta que ha arribat massa lluny. A mi ningú m’ha dirigit en les meves opinions, estic convençuda del que defenso i del que denuncio, i no tinc cap intenció més enllà de conservar el patrimoni arquitectònic de Sitges, una reivindicació que no ve d’ara, sinó fa més de cinc anys que publico periòdicament articles que fan referència a aquesta temàtica, primer en diaris i revistes locals, i actualment al meu blog personal. Si desprès de tants anys de coneixença i respecte, Roland Sierra pot pensar això de mi, em sap greu!!
Espero que desprès de l’acte públic organitzat per Consorci del Patrimoni de Sitges per explicar el controvertit projecte, que va tenir lloc al Saló d’Or del Palau Maricel el dia 30 de gener, els seus dubtes sobre l’existència de més persones dins de la Plataforma hagin estat contestades. Patent va quedar que jo no era ser la única persona contraria a la remodelació de la façana marítima que va assistir a aquella soporífera explicació… i això ho ha de tenir clar Roland Sierra ja que ell estava allà i va poder viure-ho directament.
També, i com a sitgetana em sento inclosa dins del comentari, crec que desafortunat per la seva generalització, que fa Roland Sierra al afirmar: ¿Per què ens agrada tant als sitgetans parlar amb la boca petita per les cantonades, escriure cartes escrites amb inicials o pseudònims i mirar-nos les coses des de la barrera, prou a prop per dir “jo hi era” o “jo ho vaig veure” però a una distància prudencial perquè la porqueria no ens esquitxi?” Sort que ell també s’hi inclou. A la sortida de l’acte, en el que per cert, no va obrir la boca per defensar el projecte que tant li agrada, ens varem creuar, i jo dins de la més pura inòpia articulista, no vaig entendre la seva pressa i la seva salutació esquiva. M’hauria fet un favor informatiu preguntant-me que em semblava el seu interessant article d’opinió, l’existència del qual jo desconeixia, tal i com hem fet moltes altres vegades.
I per cert, que quedi clar a tothom que des de la Plataforma, de la que si, jo en formo part i ho dic perquè no tinc res a amagar, juntament amb tots aquells sitgetans que sense cap mena de coacció s’hi han afegit per voluntat i indignació pròpia, no hi ha intenció de fer mal a cap persona. És molt lloable preocupar-se per un amic, però no cal posar en dubte la bona fe de coneguts!!!
Artur Ramon Navarro, a la seva columna setmanal “En Transversal”, tampoc dubta de parlar de mi, tot i deixar clar que el meu nom, Beli Artigas, no li sona de res i que al buscar-lo a la biblioteca del MNAC, segons ell, la millor biblioteca d’art del país, no surt en lloc cap publicació meva. Doncs em sap greu, però si posa el meu nom, Isabel Artigas, a google, el millor buscador del món, hi trobarà la llista dels meus llibres i articles.
Però tampoc li calia anar tant lluny per trobar alguna referència de la meva persona, ja que entre els tres únics seguidors del seu blog, m’hi trobo jo, i entre els meus 45, ell no hi és. Segurament no llegeix ni els missatges que se li envien , com el que li vaig eal seu blognviar fa un any i que he publicat a l’inici de l’article. Potser si que tenia raó aquell sitgetà il•lustríssim que un dia li va etzibar que els col•laboradors només es llegeixen a ells mateixos i desprès llencen el diari a les escombraries. Si algú rellegeix els articles que el senyor Artur Ramon i Navarro va publicar a l’Eco de Sitges fa gairebé un any, i que estan penjats al seu blog, podrà pensar que estan escrits per dues persones amb idees molt divergents que només coincideixen amb el nom.
Però com a historiadora de l’Art, mateixa professió que el senyor Artur Ramon, sempre m’ha interessat conèixer el meu passat i el de la gent que m’envolta, i des de fa molt anys la seva família ha estat citada moltsíssimes vegades a casa meva, i sempre d’una manera elogiosa i amb una estima entranyable, tant com li poden explicar l’Antón, la Carmen i l’Anita al seu nebot. El seu besavi patern, el senyor Picas era el millors amic del oncle Josep Artigas Vila, un dels artífex de la Ciutat Jardí de Terramar. Les anècdotes d’aquestes trobades, les tertúlies al taller dels meus besavis al Vinyet, el viatge a Madrid acompanyats pels joves Artur Ramon Picas i Josep Maria Artigas Serveto… han estat històries recurrents a les sobretaules de l’avi.
Així dons, el Roland Sierra em coneix, i a l’Artur Ramon el meu nom no li sona de res, però crec cap de les dues situacions són motiu per a menysprear-me a mi i a la meva reivindicació. Com a sitgetana, i historiadora de l’art, he defensat la meva desaprovació sobre la idoneïtat del projecte de reforma de la façana marítima dels museus, i per a fer-ho m’he basat, entre altres textos legals, en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Sitges. En cap moment he recorregut a la fórmula fàcil de polititzar les meves paraules i menys encara de fer referència directa a persones. Només he volgut explicar a qui m’ha volgut escoltar, el perquè del meu posicionament i quines són les meves bases a l’hora d’escriure i dir el que he escrit i dit. Si amb això he aconseguit iniciar un debat popular sobre un tema tan important com és la reforma del museus, i que els sitgetans es comencin a preocupar pel seu patrimoni, em dono per satisfeta, però no dubteu que tot i les censures a la meva persona i a les meves opinions, seguiré lluitant per la conservació i pel respecte del nostre Sitges, que finalment és en el que jo crec.
Beli Artigas Coll
Historiadora de l’Art i Màster en Cultura Històrica
www. Critcartt.blogspot.com
