Penedesfera

El viernes moderé el acto de presentación del libro de Montse Nebrera en mi patria chica, Vilanova i la Geltrú. Lo hice a título personal, porque me hacía ilusión verla compartir su experiencia con gente de mi entorno, porque la quiero… Aquí os dejo el texto con mi intervención.

Gràcies, de veritat, per ser aquí i per dedicar una part del vostre temps, cada vegada més escàs, per fer allò que volem….

La nostra convidada d’avui, la Montserrat Nebrera, porta des de les 9 per Vilanova, parlant amb mitjans de la comarca (amb el Canal Blau, amb la SER, Onda Cero, el diari de Vilanova, el Vilanova digital), dinant amb diferents persones del Penedès i el Garraf… Però, en tot cas, el que ha fet avui, que culmina amb aquesta modesta presentació – que no és sinó una altre manera de compartir una idea amb els demés, com ho és la publicació d’aquest llibre que presentem o fer una entrevista en horari de màxima audiència- no és quelcom nou per ella.

No ja el fet d’estar permanenment als mitjans, que d’això és probablement experta, sinó de recorrer cada dia que pot el territori del nostre país, agafar el seu cotxe i visitar des del poble més petit, fins la capital de província més important, o des de la millor ciutat – probablement Vilanova i la Geltrú-, fins el barri més inaccesible de la Vall d’Aran.

Ja fa 2 anys, i per mi que tinc 20 suposa el 10% de la meva vida, que la Montse i jo ens coneixem… I el dia que la vaig conèixer, una tarda on jo probablement vaig decidir unilateralment no anar a l’institut, va ser tot molt fortuit.

Vaig aconseguir el seu telèfon, la vaig trucar, vaig dir-li que estava davant del Parlament, em va dir que passés i des d’aquell dia, fins avui, han passat moltes coses.

Entre d’altres que jo he estat aquí, en aquesta mateixa tribuna, tres cops –i cada cop ho faig amb una mica més d’il.lusió que l’anterior-; i, l’altre, que no sé si es la sisena o setena vegada que presento a la Montserrat Nebrera públicament… Però, en qualsevol cas, avui no ho faig representant ningú, sinó que tot el que diré, ho diré en base a la meva percepció i experiència personal.

Jo he votat la Chacón, del PSC; i el Raúl Romeva, d’ICV… Cadascún d’ells per motius totalmene diferents i responent a una argumentació basada básicamente en la raó. En podem discutir, si voleu.

Vinc d’un entorn de classe mitja, d’uns progenitors que oscil.len des de la socialdemocràcia sueca que propugna el pare; fins el trotskisme una mica desfasat de la mare; i avui, estic, en principi, recolçant algú que ha estat militant d’un partit com el PP que, al menys si no fem matitzos i si no es coneix la meva persona, estaria en relació a mi, en les antipodes ideològiques. Però hi ha matitzos.

De la mateixa manera que, equivocadament o no, no he renunciat mai al meu dret a vot –pq criticar el sistema des de la omissió d’accions –com el dret a sufragi- és un insult als qui, com els meus pares, van lluitar per deixar un país millor que el que ells van conèixer…. També he de dir que si mai tindré l’espai suficient per agrair-lis el que van fer per mi, tampoc tindré mai el temps suficient, ni la capacitat, per criticar les mancances de l’encara immadura democràcia espanyola. I aquí és on Nebrera i jo, comencem a coincidir…

Entenent i respectant que és bàsic el manteniment de cinc eixos bàsics en qualsevol Estat, que són la sanitat, l’educació, el sistema de pensions, les ajudes a la dependència, i el dret a la mobilitat; i entenent que l’únic límit de la llibertat és la responsabilitat social, també hem d’entendre que aquest sistema necessita algunes reformes.

L’altre dia Piqué ens deia que, probablement, cal una mena de segona transició amb tal d’ impulsar una sèrie de mesures que millorin la qualitat del sistema democràtic: calen propostes que portin el nostre Estat cap a un sistema confederal on visquin en harmonia tots els pobles i els qui es reivindiquin com a nació; un sistema d’elecció de diputats on sigui l’elector, en circunscripcions més petites, qui esculli al seu representant, i no el secretari d’Organització d’un partit, que és avui per avui qui entén qui és més o menys vàlid per exercir la qualitat de parlamentari; un sistema electoral on no sigui normal que un partit amb un milió de vots, com IU, tingui menys representants que un altre que té la meitat; un sistema on el Senat sigui una autèntica cambra de representació territorial i on convisquin totes les llengües amb normalitat; un sistema en el que la corrupció i la malversació de fons públics sigui penat amb més duresa; un sistema on sigui més transparent el finançament dels partits i menys quantioses les subvencions d’aquests; un sistema on no sigui el mateix treure un 5 que un 10, i on el famós “Progresa Adecuadamente” no existeixi; un sistema on el poder judicial sigui independent… I perdoneu que sigui reiteratiu citant al vilanoví Josep Piqué, però també ens explicava fa uns dies, que veu amb estupefacció com, al final, quan sevol ciutadà pot preveure el que dirà un o altre magistrat del Tribunal Constitucional, pq cadascún d’ells, en la pràctica depenen de la voluntat d’un partit polític .

Cal un sistema on la separació de poders sigui una realitat i no quedi només sobre el paper. Un sistema, com deia, basat en la llibertat, amb l’únic límit de la responsabilitat, la solidaritat i la confiança –avui per avui inexistent- en els qui ens governen. Un sistema que recuperi la legitimitat que es mereixen els qui van a votar per convicció o els qui decideixen quedar-se a casa per desil.lusió. Un sistema capaç de generar intel.lectes, que exalti la meritocràcia i on hi hagi igualtat d’oportunitats, però no de resultats… O un sistema on el funcionament intern dels partits sigui democràtic; pq si dins de les estructures bisagra de la democràcia, no hi ha democràcia… El sistema es torna corrupte.

Totes aquestes coses, tractades, en part al llibre, són fonamentals pel bon desenvolupament de qualsevol regim democràtic i segurament són compartides pel 80% de la població. I com entenc que la sobirania, gràcies a la lluita de moltes persones, és popular i que depen de cadascun de nosaltres, que hi hagi unes estructures férrees i caduques com les de la gran majoria dels partits, que facin impossible –bé pq desil.lusionen o bé pq han convençut molta gent que no val la pena una altre cosa que no sigui la que hi ha-…

Entenent que la sobirania és popular i que el que passa depen del que nosaltres volem que passi, probablement, és hora d’iniciar el camí –com han fet molt bé en altre aspecte les persones que han decidit passar d’uns partits independentistes que ho són només fins a cert punt, i que han desplegat tots els seus actius per posar sobre la taula una quesito que ells consideren de vital importància amb el tema de les consultes populars-… Doncs mentre alguns es mouen en aquesta direcció, potser altres, cadascú amb un matís, pq cadascú és un subjecte únic i percep la realitat en base a la seva experiència personal, també és hora de, com es diu al final del llibre, anar a un altre lloc… Per això i pq estimo molt l’autora d’aquest llibre, avui estic aquí.

Deixant, per tant de banda, tota aquesta exaltació, feta a partir d’una reflexió profundamente sincera, insisteixo, un cop més, en que tots hauriem de prendre conciencia, de que les coses són com són pq nosaltres volem, per acció o omissió, que així siguin, i que ara, en un moment tan crític pel sistema, tenim una oportunitat que no es pot desaprofitar. I aquí ve el torn de la Segona Transició.

Papá, Mamá, abuela, Jesús, Guillem, Eloi, Carlos, Gerardo, Marcos, Sani, Paqui, Belén, Fina, Montse, amics i amigues, depen de vosaltres que tot això no quedi només escrit sobre el paper. GRÀCIES!