Penedesfera

Tot just havia acabat el partit del FC Barcelona contra el València al Camp Nou (3 a 0, gols de Messi), ja vaig sentir en la conversa d’un parell d’aficionats culers la paraula “actitud”. No he estat al cas, però em puc imaginar que no deuen haver estat els únics a usar-la. Apel•lar a l’actitud s’ha convertit en una excusa i un tòpic que va de perles per a justificar les victòries o les derrotes de l’equip. I, probablement, el partit d’ahir és un dels més adequats per a recórrer-hi, malgrat que jo no hi estic gens d’acord. És veritat que l’equip va canviar a la mitja part com de la nit al dia. A la primera part, el Barça va jugar molt lent i no se’n va sortir ni com a equip ni individualment. El València venia amb moltes baixes, en defensa sobretot, però tot i així va aconseguir tenallar els migcampistes i els davanters blaugranes (per cert, tots sis sortits del planter). A mi em va semblar que el plantejament tàctic no era el més encertat. El tècnic Josep Guardiola va cobrir la baixa del sancionat Ibrahimovic amb Bojan. Era lògic. Ara: el va situar a l’extrem esquerre, amb Messi de davanter centre i Pedro a la dreta. És a dir, tots canviats de lloc i tots tres sense aixecar un pam de terra. Ni Bojan ni Pedro se’n van anar mai dels seus laterals ni van fer cap diagonal ni res que trenqués la posició de la defensa valencianista. I Messi va quedar atrapat entre els dos centrals i el doble pivot. El resultat va ser la inoperància més absoluta. A la mitja part, Guardiola va canviar Bojan per Henry, va posar el francès de davanter centre, va moure Iniesta a la punta esquerra i va situar Messi per darrera d’Henry. Només començar ja es va veure que tot podia anar ben diferentment. Henry va moure’s per tot el front d’atac arrossegant els centrals i, tot d’un plegat, Messi va començar a trobar espais i a poder fer de les seves amb la pilota als peus. En general, l’actitud va ser més positiva, és clar, però és que és molt difícil córrer si t’han lligat de peus i mans; la tàctica de la segona part va desfer els nusos que s’havien fet a la primera i va fer tot l’efecte que l’equip s’hi posava més seriosament. A més, els jugadors valencianistes van començar a caure com mosques, lesionats, i aviat es van quedar amb deu. És evident que si ningú t’agafa i el camí fa baixada, corres més lleuger. El partit permet dir unes quantes obvietats de cara a dimecres i al que queda de competició: va molt bé tenir Messi, però també Henry i Valdés, que va evitar l’empat amb l’1 a 0, vull dir tenir tota la plantilla, que és massa curta, en plena forma i motivada, que la previsibilitat del joc blaugrana, que és certa, no cal trencar-la amb innovacions tàctiques que no s’aguanten ni a la pissarra, i que el millor de l’equip és l’equip i el seu entrenador.