Dretes, esquerres… i el fals progressisme
Avui em permetré el luxe de parlar més de filosofia que de coses pràctiques i pel poble. Em disculpo si a algú li molesta o veu en aquest escrit manca d’idees pragmàtiques per ajudar al nostre municipi. No és el cas i d’aquí re veureu una de les nostres accions envers els joves i Calafell.
Però, disculpes a banda, em ve de gust dissertar. Sovint ho he fet, a risc personal de situar-me en alguns aspectes al marge o directament en contra del partit on milito (o a favor d’algunes tendències, si voleu). És la grandesa de la Casa Gran.
Personalment, no sabria situar-me sobre l’eix dreta-esquerra. És un eix que la premsa, la societat i certs partits es resisteixen a abandonar. Alguns, em situarien a la dreta, doncs sóc convergent. Aquests, interessats electoralment, no dissimulen alhora de fabricar fantasmes de passats molt llunyans.
Jo recullo els ideals de l’esquerra liberal. D’aquells que ja fa uns segles es varen revoltar contra l’antic règim per proclamar tres coses molt valuoses: Llibertat, igualtat i fraternitat. Ha plogut molt des de llavors, han passat moltes coses. Hem provat amb experiments totalitaris, amb falangismes i amb comunismes. Hem provat amb proteccionismes i mesures liberals. Ara; tot ha canviat.
Ara, aquells que es diuen progressistes, s’han convertit en una de les majors forces reaccionàries de la societat occidental. Per tant, en aquest sentit, em considero d’esquerres. Ells, han inventat i propugnen allò del políticament correcte; una autocensura electoralista i populista. Ells, han inventat allò del ministeri d’igualtat. Ells, els progressistes, són els qui veuen amb bons ulls aquell pobre integrista islàmic però, alhora, no dubten en criticar el catolicisme.
Per mi, el progrés és llibertat i democràcia. Per mi, tot allò que atempti contra els drets fonamentals de les persones és un retrocés. És per això que renego del feminisme radical, al considerar que s’atempta contra la dignitat de l’home (entès com a mascle). És per això que renego de les discriminacions positives (tret de discapacitats i ancians); doncs considero que s’afebleix el merit i s’atempta contra la igualtat.
Avui en dia, els falsos progressistes volen prohibir qualsevol cosa. No, companys, no és el camí. Stuart Mill ja va dir, fa molts anys, que la llibertat es pot exercir plenament sempre i quan no afecti a tercers; sóc d’aquest parer. Els falsos progressistes beuen de la Il·lustració; pensen allò de “tot pel poble però sense el poble”. No, companys, no és el camí.
M’agrada pensar que la societat ja és prou madura com per poder triar. La lliure elecció és natural a l’home i no suporto els intents paternalistes dels falsos progressistes per protegir-nos segons la seva escala de valors.
Aquests progressistes són els que protegeixen el feixisme islàmic, són els que volen prohibir a les escoles el Nadal, els que amparen una immigració descontrolada que, no ho oblidem, serà carn de canó pels empresaris sense escrúpols.
Això és progressisme? És d’esquerres vetllar per indústries deficitàries? És d’esquerres no fomentar la competència i, per tant, no fomentar el desenvolupament? És d’esquerres un ecologisme basat en el retorn al passat? És d’esquerres la cultura del NO? És d’esquerres (progressista) una llei d’educació que et permet passar amb quatre suspeses? És d’esquerres una llei del avortament que desposseïx de vida al subjecte gestat, i alhora fer una llei antitaurina?
Per mi, hi ha dos opcions. D’una banda, el conservadorisme (que pot adoptar cares diferents, però al cap i a la fi, conservadorisme és). Aquestos són els hereus de l’antic règim i els hereus de les idees totalitàries del maig del 68 (vegis Sartre). D’altre banda; els liberals. No vull dir els liberals de la elit governant. Aquestos, no són liberals. No vull dir els liberals que permeten els monopolis. Això, lectors, no és liberalisme (vegis Adam Smith).
El políticament correcte és un error i un perill social. Hem de despertar i ser crítics. La democràcia, si tots pensem el mateix, no funciona. Per mi, aquesta recerca de la llibertat, la defensa dels drets fonamentals de l’home (amb perdó), és progrés.
Àngel Solé i Hernàndez
Militant de CDC i de la JNC de Calafell
