Escuma subquàntica de larveig frenètic per a nanomicroscopis ultrastroboscòpics
Espectaculà!
Avui m’han obert els ulls sobre com és la matèria (o el buit, que ja tot ve a ser el mateix) molt de pressa i molt petita, gràcies a aquest videuet d’un tal professor Wilczek.
Us el recomano. Atents a la vida, com belluga.
Apart filologicoiconoclasta:
[de jutjat de guàrdia, aviso; gramatebis i glotoescèptics abstingueu-vos-en]
Ignorant de la vida, a banda del gaudi d’escoltar-se’l amb ulls com taronges i orelles de pàmpol, només se m’acut un apunt no fútil, com si no, quant a la llengua. El messié en qüestió, al voltant del minut 21 del vídeo agafa i es posa a parlar de la mala reputació que ha heredat de temps pretèrits la paraula èter; sí, dona, aquell suposat líquid fet de no-res que ho contenia tot.
En aquest minut fatídic, en què en un moment, davant dels vents i les clarors de les fronteres del saber i sense cap mena de por ni recança, l’intrèpid Sr. Wilczek ha emprat la seva parla autoritzada per suggerir passar de l’èter a la graella (o rusc, o eixam potser millor, tot i que ell s’hi ha referit com a grid) per no dir matriu (que en anglès té, segons ell mateix comentava, connotacions fílmogràfiques recents i un toc volades); idò, en aquell moment, m’ha vingut al cap un hipotètic professor català, passant-les ben magres per superar el mestretitisme hegemònic, l’hiperpurisme pseudofabrià i el cagallonisme de sagristia-de-tallar-se-els-ous-per-fer-un-despit-a-la-dona i posar-hi un nom mínimament decent de collita pròpia.
Aquest hipotètic professor català, la realitat és que avui ha d’agafar la realitat d’un àmbit i una doctrina, for more ainri (he, he), inundada d’un anglès que no es vol tan invasiu, ni en si i en cada transacció, sinó que persegueix la liquiditat, la fluïdesa de l’expressió més acurada i àgil, amb força visual, explicativa, quasi emancipadora, ves, gran mot.
D’aquí que hagin sorgit els xips, els bits, els mails, els làsers, els posts, els waves, els quarks i un llarg etcètera de mots breus, punyents i, sobretot, útils per seguir el flat i l’embat dels temps que vivim i prefigurem. Els uns, onomatopeics, gens místics, o referits a coses ben banals, menudes i planeres, d’altres fruit d’algun desenfrè creatiu exaspera(n)t; tots plegats perfectament aliens al nostre codi, al nostre imaginari, ans tots tremendament vibrants al marge de les nostres reticències o temences a traduir-los amb cara i ulls…
Quina mania, sentir-se o arraconar-se (en)fora del joc creatiu i esplendorós de batejar les noves coses, magrejar-les amb la nostra curiositat atàvica, proverbial, ancestral, preceptiva i peremptòria, valenta, coenta, voluptuosa, afamada, un doll de desgavells bells no gens mesells, una ànsia de saber i voler i poder, i veure-hi i beure’n de fosc per festejar i celebrar que hi volem anar, que només qui hi va hi arriba. Sort que ara veniu les noves fornades i ho arreglareu tot!
Ah! I prou divertit el rap que inclou en la presentació…
Va, tu, a pencar! La pell del llop!
