Penedesfera

D’ençà que Torras i Bages va fer seva aquella mobilitzadora divisa tants cops recordada, el: "Catalunya serà cristiana o no serà", mobilitzadora sobretot per als cristians, esclar, doncs Houston Palafolls, tenim un problema.

Molt més recentment que la torrasibagesnada, proferida en un moment en què, de tota manera, el cristianisme sociològic dels catalans era molt més predominant que un segle i escaig després, es va reproposar i es reproposa; per tant, encara que el problema ontològic seria el mateix, les conseqüències són potencialment pitjors, funestes, ara.

Després del vint-i-trienni pujolista, només els darrers dos lustres dels quals poden ser descartats i pitjorats com a estrictament peixalcovistes, no vaig reaccionar quan vaig sentir per primer cop el "visca, visca, visca, Catalunya socialista!" que proferiren els simpatitzants d’aquest -isme privatiu; privatiu per tal com exclou els no socialistes d’aquests visques. Pujol va replicar-hi irat i un servidor, amic de l’alternança, els antilideratges i les mans netes i l’aire fresc, va pensar erròniament que el padrí convergent parlava per despit, encegat de fúria de qui no sap perdre. 

D’això en fa devers sis anys i l’actitud visca+ista (visquisme acompanyat d’un isme a l’ús) ha proliferat perillosament. Ara, per bé que la crisi ha enviat el neoimperialisme furirroig al racó de pensar, el regne d’Espanya s’assembla més a la França del segle XXI que al decadent imperi Otomà del XIX que fins fa pocs anys s’entestava a emular, en termes de capacitat difusora de models de prestigi i de nacionalisme banal. Principalment per poder disposar incontrastadament del 40 per cent del PIB dels espanyols, de la butxaca foradada i els collons enganxats dels catalans i d’una política de gestió de l’espectre radiotelevisiu que faria les delícies de qualsevol tirà. Però, anem al sòlid, al gra: ara, en situació de precària heteronomia, entre el gran Madrid i la vida de Brian, no ens podem permetre cap luxe més en termes de sexe angelical. Va, que els cansats fan la feina!

Això, que ja fa temps que intuïm en aquest raconet, és una de les primeres prerrogatives d’autocentrament si volem deixar enrere les exclusions mentre siguem gueto, mentre ens trobem als marges del país anhelat, la versió u punt zero –ara som confinats en un recursiu zero punt zero punt zero punt autorregressiu (sona bé, no?). NO dic el país somniat, co-objecte del títol. Tothom té dret a la utopia, i és clar que sí. Però nosaltres tenim entre mans alguna cosa, no gens utòpica, que no ens retrà de cap manera el poble escollit ni ens solucionarà tots els problemes i misèries que ens afecten, però sí que deixaria enrere una de les finestres contra què s’estimben les mosques, un dels marcs limitants que ens constrenyen, que ens escanyen. No hem de desaprofitar aquest quelcom que ens està passant per davant dels morros, aquest país com bull, referèndums amunt i avall, manis i mànigues per tot, i la primavera que s’anuncia, com dir-ho, espectaculà.

Reconec les possibilitats èpiques de combinar una ètica, un relat i desitjos col·lectius, a un projecte politicopatriòtic com el que tenim, ho explicitem conscientment o no, entre mans. Reconec que és molt més fàcil lluitar per  un país millor que per "un altre" país. Un de més, sense suc ni bruc ni valor afegit; una altra bandera. Jo, presumpció d’intel·ligència: si la barrera entre legítim i il·legítim, a casa nostra, se situa a cinc-cents, sis-cents quilòmetres i enllà, enllà, en un Consell de Castella secularment hostil a la nostra idiosincràsia que s’entesta, des que destronà el nostre vell, bell vagit de la condició d’àulic, a esclafir-lo i fer-nos empassar la llengua i que a sobre li ho agraïm, doncs bé penso que la gent d’aquí ens n’acabarem adonant. I ben aviat. I no hi ha crostes, ni cebes, ni flamarades en vinagre a Ràdio Teletaxi que valguin.

Però, senyores, senyors, no ens tallem pas els ous per fer un despit a la muller, o l’equivalent transgenèric! Perfavó, perfavó! Dieu tots amb mi: la cristiandat serà catalana o no serà. Això mateix: la cristiandat serà catalana o no serà. El que deia, anar presumint, anar presumint, ja ho heu entès, oi? Doncs que això és una de les maneres més simpàtiques, barates i eficaces de fer país, clar: descondicionalitzant-lo. Traient-li la pressió en un moment en què és poc més que la flama blava i apagadissa del Calcífer al Castell Ambulant de l’amic Miyazaki, en un moment en què tant anhela, i justament. Tindrem bandits, pispes, podrits; n’estarem tan tupits i florits com altres contrades. I hi lluitarem, ardits i eixerits, per un demà millor, i raonarem, o pregarem, perquè no sigui debades.

Visca Catalunya lliure (de condicions)!